Elogi quotidià de la primera llum del dia, projectada de cop

No sempre he estat matiner, últimament sí. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. La mateixa atmosfera que el vespre anterior semblava esgotada, compareix plena de promeses, acollidora com un llençol net, vernissada amb colors nous que s’ofereixen a ser compartits. Em produeix una sensació de petit prodigi i em fa esbossar un somriure, avivar el pas, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i sentir l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat. La primera llum del dia m’inspira confiança, com una garantia de continuïtat regulada de més amunt que les vel.leitats de les regles humanes. Cap altra hora no té aquesta mateixa llum projectada de cop. L’escenari passa en pocs instants d’un estat visual
al seu contrari, cada matí. Tot allò que s’havia fet obscur, incert o fonedís reviu amb una lluïssor de contrastos eixorivits, complaguts per una energia acabada de néixer, tonificats per uns altres tons de les mateixes coses. Homer parla a l’Odissea de l’aurora dels dits d’or. Jo li trobo alguns dies un color safranat, altres dies axampanyat.

Les hores següents tenen sens dubte altres virtualitats, quan el sol és a ple cel. La del capvespre resulta possiblement més sàvia, més viscuda, però també més castigada pels excessos d’intensitat, més aclaparada per la condició de cant del cigne, de reflex crepuscular abans de pondre’s de fatiga. 

La sensació de sorpresa quan despunta el dia no l’experimento només a l’instant d’obrir la finestra damunt d’algun paisatge excepcional. La comprovo igualment al meu entorn urbà quotidià, al carrer de casa, quan les mares o els pares del barri porten els nens a l’escola amb un pas decidit i puntual, els botiguers aixequen les persianes, el quiosquer ordena els diaris encara tacats de tinta fresca, els adolescents es congreguen a la cantonada per anar plegats fins l’institut tot explicant-se les fabuloses aventures de l’última vetllada davant la pantalleta o penjats del telèfon mòbil.

La cara de tota aquesta gent reflecteix de bon matí la confiança que extreuen de la primera llum. La humanitat acabada de dutxar reviu amb la llum naixent com una derivació, una conseqüència seva. 

La claror del matí també té, per descomptat, circumstàncies canviants. Els núvols s’instal.len alguns dies d’una forma que sembla inamovible. Són matins propensos a un altre tipus de recolliment, a un trànsit d’espera durant el qual les hores s’aiguabarregen en una emulsió de fluïdesa més lenta. Conec persones a qui això agrada, potser perquè els complau la introspecció i saben gaudir més que jo de les grisors, conciliades amb el cantó ombrívol de la vida. Els matins de pluja no acostumen a durar.