Elogi breu i contingut d’un dia gris com el d’aquest matí

El dia gris d’avui al matí em fa pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia, indefinició, mediocritat. Com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, un to apesarat, sord, àton, macilent, desesmat, lívid, plomís, fred, refractari i tosc. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major. Del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el gris blavós, el xarolat, el marengo, el cendrós, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i
n’hi hauria d’haver prou per rebatre la llegenda infundada.

Els dies grisos, fins i tot les persones grises, concentren una quantitat de matisos i clarobscurs poc valorats per aquells que no saben discernir la infinita gamma de possibilitats que ofereix la realitat. La carència els porta a decebre’s quan les coses no adopten els colors més aguts de les màscares. No saben apreciar el gris, la riquesa del gris.
A la tarda, tornarà a lluir el sol.