El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Ahir la lectura del diari em va alegrar el dia, per un article sobre el jove emprenedor lleidatà Gerard Barsalà. Acaba d’obrir fa un any el seu obrador de licors artesanals Elixirs de Ponent i ja ven 6.000 ampolles, el 85% de les quals corresponen al limoncello que anomena Llimonetti, amb una graduació alcohòlica de 25 graus, sense colorants ni aromes que no vinguin de les llimones ecològiques que utilitza. Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels
llimoners. Els han “deslocalitzat” a Turquia, al Marroc o a l’Argentina, on el jornal dels treballadors agrícoles d’un mes equival al d’un sol dia aquí.

El llimoner s’ha convertit aquí en un record, com a molt en un arbre individual per decorar i i.luminar el jardí. El nostre paisatge mediterrani acusa l’absència de l’esclat de llum dels llimoners, el perfum dolç de la seva flor, la seva gota d’àcid viu sobre la melassa general, la seva xarolada fulla perenne i brillant que fa refulgir la llum solar. 

Deu anys enrere al Baix Ebre i al Montsià van multiplicar per quatre la superfície dedicada als cítrics, però la globalització dels mercats, l’augment de costos de producció i transport i la pressió de les grans empreses de distribució sobre els preus fan que avui la meitat de la collita es faci malbé a l’arbre o per terra. De manera que moltes vegades ni cullen les llimones de l’arbre o supliquen al cel una bona gelada per cobrar l’assegurança. 

Camps de llimoners en queden ben pocs. Tampoc no som país de limoncello, encara que se n’elabora i se’n comercialitza a diversos llocs. La pela de llimona que fa el caràcter de la crema de Sant Josep o crema catalana prové avui d’altres latituds. Les investigacions judicials han relacionat l’extresorer del PP Luis Bárcenas amb la propietat de la megafinca argentina La Moraleja, a la província de Salta, d’una extensió de 30.000 hectàrees (tres vegades la superfície de Barcelona), convertida en rendible gegant mundial d’exportació de cítrics. 

Els licors artesanals decauen i, amb permís de la constel.lació subsistent de ratafies. Vaig conèixer un últim avi que cada tardor elaborava el seu licor de codony i me’n regalava una ampolla. No he tastat mai més un licor tan bo com aquell.

Totes les regions culturalment vinícoles conserven els seus particulars licors de maceració, begudes alcohòliques aromatitzades amb fruites o herbes, més l’afegit de sucre. S’obtenen mitjançant mètodes casolans, igual que els destil.lats i aiguardents.

Quan el lluminós codonyer del seu hort oferia cada tardor l’abundosa collita de codonys galta-inflats i boteruts, veia com l’avi iniciava el procés. Els ratllava laboriosament, amb pela i tot. Els codonys són de carn dura i no s’havien inventat les liquadores. De la ratlladura en feia una pilota dintre d’un drap net i n’exprimia el suc. A les ampolles de vidre introduïa una lliura de sucre per cada litre de suc, mitja nou moscada, tres o quatre grans de clau d’espècie i una proporció d’alcohol que no revelava en detall. 

Les tapava amb un got cap per avall perquè respiressin. Les col.locava a sol i serena durant quaranta dies perquè l’aire fes el seu ferment. Al moment de la lluna vella de març, col.lava el líquid i me’n regalava una com si allò no tingues importància. 

L’especialista universal Jaume Fàbrega ha publicat una recepta de licor de codony a El llibre de la ratafia. L’empresa de licors artesans Quevall, de Bellpuig d’Urgell comercialitza una Ratafia de Codony, però no és com la d’aquell últim avi que me’n relegava una ampolla a tall de gentilesa espontània, humil, inigualada. Aquella ampolla concentrava tota la calidesa del sol de tardor, el llevat de l’aire de les nits, la sapiència humana heretada, una proporció d’esperit de vi inconfessada i el toc decisiu de l’amabilitat