Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la bellesa

Assegut a la sala de l’aeroport amb un col.lega de viatge, mirem passar la gent durant les hores lentes d’espera. Avorrits a la butaca, divaguem sobre la bellesa, aplicada a les dones que veiem desfilar. Amb els ulls mig clucs, ens sembla entreveure que algunes transporten damunt del seu pas cadenciós autèntiques Venus, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. Concloem que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges més evocadores que les obres exposades als museus. El meu col.lega intenta reprimir l’entusiasme amb un escepticisme fatigat. Li al.lego que l’excepcionalitat admet imperfeccions, fins i tot les recomana com a
garantia de veracitat enfront dels trucatges. La perfecció no ha estat mai un requeriment de la bellesa. Ignoro en què consisteix la perfecció, més aviat tendeixo a pensar que és una evasió del compromís amb la realitat, una abstracció interessada.

Les evasions de la realitat sempre m’han despertat un mecanisme de prevenció. El talent consisteix a capejar la imperfecció de la millor manera possible, amb els mitjans a l’abast. L’atractiu és un impuls alimentat per elements molt diversos. No sempre són els més evidents ni es veuen valorats de la mateixa manera per tothom. 

La bellesa és una cosa subjectiva, més lligada a la predisposició que no a l’enginyeria. No s`ha d’abusar de la bellesa. Cal conviure amb moltes mitjanies i mostrar-se condescendent. Si l’excepció arriba, no sempre vol estabilitzar-se o no sap decaure amb turgència d’esperit. Aleshores dimiteix o fuig. Li afegeixo, per rematar, que delit i deler tenen la mateixa arrel etimològica que deliri i que Ulisses es va fer estacar al pal major de la nau per no sucumbir al cant de les sirenes, tot i que va decidir no tapar-se les orelles perquè volia saber com sonava. 

El vol delayed que esperem apareix de cop a la pantalla de les sortides anunciades. Abandonem precipitadament la divagació de sala d’espera, amb la sensació que les hores d’aeroport, les contemplacions divagatòries i les converses entre col.legues no sempre són temps mort. O potser sí, irremeiablement.