Begurencs: obriu d’una vegada la reixa de Puig Son Ric!

Begur és un poble de turons que s’aboquen sobtadament al mar i formen, en l’estremiment del capbussó, algunes de les cales de roca més afortunades de la Costa Brava: Sa Riera, Sa Tuna, Fornells, Aiguablava, Aiguafreda... El més alt d’aquests turons és Puig Son Ric (325 m). Ahir vaig pujar-hi en un acte expiatori, acompanyat per l’autor de l’article “He tornat a Son Ric”, escrit l’any 2003 a la revista begurenca Es pedrís llarg. Es tracta d’un dels miradors més emotius del sentit melòdic, de l’aura i el fulgor d’aquest paisatge del mar i la cassola de Begur. Ofereix una cosmovisió precisa, un borbolleig fervorós del dret innat a la bellesa, el qual s’hauria de veure garantit a la
Constitució com ho està el dret a un treball i un habitatge dignes.

El cim gairebé urbà de Puig Son Ric brinda una vista circular de l’horitzó marí i terrestre. Ja sé que cada contrada té el seu balcó privilegiat, des del qual els autòctons senten la vibració de les arrels i el fonament del sentiment de pertinença. Però jo ahir vag pujar concretament a Puig Son Ric amb l’autor de l’article “He tornat a Son Ric”, l’amic Josep M. Fullola Pericot. 

En realitat aquell article blasmava el fet de no haver-hi pogut tornar, perquè la instal.lació d’un radiofar de servei aeronàutic ha imposat una zona de seguretat de 300 metres de radi que impedeix l’accés públic al cim per excel.lència de Begur, conjuntament amb el del castell. 

“Vull tornar a Son Ric –deia amb precisió l’autor de l’article-- i del seu incomparable mirador estant abastar amb una única mirada quasi tota la Costa Brava, des del cap de Creus fins a Sant Feliu de Guíxols, amb el cap Norfeu, Roses, les Medes i l’Estartit, la gola del Ter, Aiguablava i les retallades costes que van fins a Sant Telm; i pel nord albirar el nostre mític i gegantí Canigó, el rodó perfil del Paní al costat de les dents de serra de Sant Salvador, el suau i harmoniós bisbe del Montgrí, la Roca Maura i la Torre Moratxa, tan diferents i tan juntes sobre l’Estartit, la punxa de la Mare de Deu del Mont, la dent esmolada del Far, el blanc de l’ermita dels Àngels i el feréstec i llunyà Montseny”. 

Ahir tampoc no ho vam aconseguir. El pas continua barrat, talment com alguns drets constitucionals es veuen a bastament infringits. Vam voltar el puig pels carrers circumdants. Ens vam meravellar un cop més de la talaia que ofereix i ens vam escandalitzar de nou enfront del poc esforç que costaria protegir les instal.lacions radiolèctriques sense necessitat d’impedir-hi l’accés. És una qüestió d’estima del paisatge i per tant d’autoestima. 

El meu amic i jo, compungits i revoltats, acompanyats ahir per un càlid ventet de garbí, ens vam dirigir a continuació a l’altre mirador begurenc, al castell. La vista hi és menys circular, menys oberta que al cim prohibit de Puig Son Ric. 

De baixada vam anar a dinar, per consolar-nos, a la terrassa de Can Garreta a la platja d’Aiguablava. Actualment ostenta un altre nom comercial, però continua sent la històrica terrassa de Can Garreta. A aquesta vella àgora begurenca, arran de mar, de moment no hi han barrat el pas.