Antonio López, insigne marquès de Comillas, no va ser l’únic negrer

L’home de negocis Antonio López y López, primer marquès de Comillas, va obtenir una part de la seva immensa fortuna amb el tràfic d’esclaus entre Àfrica i la colònia espanyola de Cuba. Mereix que sigui suprimit el monument aixecat el 1884 en honor seu a la plaça barcelonina situada al capdavall de la Via Laietana, al costat de l’edifici de Correus. L’Ajuntament ha anunciat que ho farà abans de finals d’any, dintre de les actuacions urbanístiques que du a terme al llarg d’aquesta artèria urbana. L’estàtua ja va ser retirada durant la Guerra Civil, després d’una campanya del setmanari La Campana de Gràcia, però es va veure
reposada pel franquisme el 1944. Diverses entitats n’han tornat a demanar la retirada, de la mateixa manera com es va canviar el nom de l’avinguda Marquès de Comillas a Montjuïc, rebatejada de Francesc Ferrer i Guàrdia, un canvi ja aprovat durant la II República.

Tot això no treu que el tràfic d’esclaus era per als armadors de les companyies navilieres com Antonio López una activitat generalitzada, igual que qualsevol altre “producte” colonial, dintre del tràfic general de mercaderies. Les autoritats colonials espanyoles fomentaven la immigració d'esclaus negres a Cuba com a mà d'obra intensiva per a la indústria del sucre. Els historiadors calculen que entre el segle XVI i el XVIII van arribar a Amèrica, pel cap baix, 12 milions d’esclaus africans en vaixells negrers. 

Fins l’any 1820 es poden llegir a la premsa barcelonina anuncis de venda d’esclaus. Però el marquès de Comillas, entre d’altres, va continuar defensant i practicant el tràfic d’esclaus després de la seva abolició legal l'any 1837 a l'Espanya metropiltana (a Cuba va haver d'esperar fins el 1880). Va ser un dels fundadors de la Lliga Nacional Antiabolicionista, conjuntament amb Joan Güell, el Col.legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut Català de Sant Isidre, el Foment del Treball, la Caixa d’Estalvis de Barcelona i el Seminari Conciliar. Altres catalans, en canvi, es van arrenglerar amb els insurrectes cubans contra els abusos colonials. 

Va ser el fundador de la Companyia Transatlàntica, la Companyia General dels Tabacs de Filipines, del Banc Hispano Colonial, mecenes de Jacint Verdaguer, senador i marquès. A la seva mort, sobrevinguda el 1883, ja se’l coneixia per Negre Domingo o López el Negre. Les fortunes amassades per empresaris catalans a Cuba gràcies en part al tràfic d’esclaus han estat estudiades al llibre Els catalans i Cuba, de l’historiador i actual vicepresident del govern Oriol Junqueras, com també als treballs de Josep M. Fradera i Gustau Nerín. 

Personalitzar en Antonio López y López una pràctica generalitzada entre els homes de negocis de l'època no hauria de diluir-ne les proporcions ni el radi de responsabilitats. La revolució industrial europea es va basar en l’explotació de la mà d’obra esclava, obertament en l’àmbit colonial i de facto en l’àmbit interior dels països occidentals. El recent llibre El imperio del algodón, de l’historiador de la universitat de Harvard Sven Beckert, finalista del premi Pulitzer, relata la cara oculta de la indústria més important del món en el creixement del capitalisme fins el 1900, assentada en l’explotació inhumana dels esclaus a les plantacions i dels treballadors a les fàbriques. 

L’estàtua barcelonina d’Antonio López no hauria de ser pretext per ocultar l’impacte de conjunt del fenomen negrer en la prosperitat industrial catalana i general. Les condicions extremes de treball i la misèria de molts treballadors es van accentuar amb la industrialització. 

L’historiador Patrick Verley afirma al llibre La Révolution industrielle: “La insalubritat de les condicions de vida urbana va ser àmpliament responsable del creixement de les malalties, la mortalitat i la misèria fisiològica, l’evidència de les quals converteix en indecent la tesi de la millora dels nivells de vida”. 

El tràfic d’esclaus mantingut fins les primeres dècades del segle XIX i la figura d’Antonio López representen un símbol limitat, molt limitat, però al capdavall un símbol.