Elogi breu i contingut d’un dia gris com el d’aquest matí

El dia gris d’avui al matí em fa pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia, indefinició, mediocritat. Com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, un to apesarat, sord, àton, macilent, desesmat, lívid, plomís, fred, refractari i tosc. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major. Del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el gris blavós, el xarolat, el marengo, el cendrós, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i

La Costa Brava té un templet a flor d’aigua, ahir hi vaig levitar

La Costa Brava té molts punts privilegiats, coneguts o amagats, massius o particulars. Però de templet a flor d’aigua només en té un. Ahir vaig tornar-hi amb amics, per col.locar-me sota la seva ombra amb una vella i commoguda devoció laica. El templet és una figura arquitectònica definida, no s’ha de confondre amb una glorieta o una lògia. El motllo insuperat del templet el va construir l’arquitecte renaixentista Bramante a San Pietro in Montorio, al turó romà de Janícul. Des d’allí, recalcat a la barana panoràmica, Stendhal escrivia al primer paràgraf de la seva obra Vie de Henry Brulard: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluïa un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia

Es parla molt poc del que està passant a Grècia

També publicat a Eldiario.es

L’escassa atenció mediàtica a l’ofec econòmic que la Unió Europea i els organismes financers internacionals imposen a Grècia és una peça més del pla de càstig contra un petit país del sud que va gosar desviar-se del recte camí del liberalisme. El silenci habitual sobre el patiment infligit a la població grega per l’operació de rescat financer en curs s’ha convertit en una penalitat afegida. La duresa del pla d’austeritat de la cancellera Merkel imposat al conjunt de països de la Unió Europea, de la qual Grècia forma part des del 1981, cinc anys

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la bellesa

Assegut a la sala de l’aeroport amb un col.lega de viatge, mirem passar la gent durant les hores lentes d’espera. Avorrits a la butaca, divaguem sobre la bellesa, aplicada a les dones que veiem desfilar. Amb els ulls mig clucs, ens sembla entreveure que algunes transporten damunt del seu pas cadenciós autèntiques Venus, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. Concloem que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges més evocadores que les obres exposades als museus. El meu col.lega intenta reprimir l’entusiasme amb un escepticisme fatigat. Li al.lego que l’excepcionalitat admet imperfeccions, fins i tot les recomana com a

Avui fa 25 anys de l'inici del “Sí que es pot!” contra la màfia

Aquesta foto l’he feta a Pisa (Toscana), lluny de Palerm (Sicília). Avui s’escau el 25 aniversari de l’assassinat a la capital siciliana a mans de la màfia del jutge Paolo Borsellino. El seu adjunt, el jutge Giovanni Falcone, a l’esquerra de la foto, va ser abatut a la mateixa ciutat i pels mateixos autors 57 dies més tard. Eren els dos magistrats que dirigien la investigació contra la màfia, després de la detenció dels primers penedits. Borsellino i Falcone no van ser, ni de lluny, els primers ni els últims assassinats de la Cosa Nostra, la Camorra o la Ndrangheta. Però van marcar un tombant, es van convertir en un símbol encara avui molt present a Itàlia de revolta contra les màfies --les grosses i les petites--, l’inici d’una mena de “Sí que es pot!” enfront de les

La figura del coronel Frederic Escofet reapareix en una novel.la d’amor

La jove periodista madrilenya Sonsoles Ónega acaba de guanyar el premi de novel.la Fernando Lara, d’editorial Planeta, amb una història d'amor basada en la vida real del coronel Frederic Escofet i la seva segona dona Carmen Trilla Cabeza (a la foto). Ambientada en la Guerra Civil, la novel.la retrata una dona lliure que s’atreveix a divorciar-se i abandonar els fills per seguir el seu estimat cap a l’exili a Bèlgica, on trobarà la mort en un bombardeig alemany. La novel.la Después del amor todo son palabras es publicarà a finals d’aquest mes de juny. Des del primer dia em va agradar el projecte de Sonsoles Ónega. Li vaig proporcionar tota la

Algunes tardes el sol encén la Punta d’es Plom, a la clova de Sa Tuna

Algunes tardes enfilo la carretera de Begur i baixo fins la cala de Sa Tuna només per contemplar des de la platja de còdols com l'últim raig de sol ponent tensa, imanta i encén la Punta d’es Plom, la roca que tanca pel cantó de garbí la cassola de la petita badia, la cala closa com una petxina. Ho fa amb una llum cruixent, d’una puresa que no sembla d’aquest món, amb una eficàcia narrativa que no necessita muses ni correlats simbòlics damunt del rocam hirsut i familiar. El diccionari Alcover-Moll defineix la paraula “tuna” com a sitja o cova de forma ovalada. A aquesta hora la roca de Sa Tuna, oferta lànguidament al sol, fulgeix amb un esclat de plata vella. Compon un espectacle lumínic de preciosisme simple i fabulós alhora, d’una vivacitat

Gavarres: el bosc ja no és el bosc, però continua sent-hi

Ahir amb l’amic Quim vam anar a bosc, concretament fins l’església romànica de Santa Coloma de Fitor, en ple massís de les Gavarres. Primer vam passar pel forn-pastisseria de Can Xapa a Bordils i vam fer el toc a Can Sipi. Després ens vam endinsar a la Gavarra. El poble dispers de Fitor, integrat al municipi que des del 1977 s’anomena Forallac (per la fusió dels tres ajuntaments de Fonteta, Peratallada i Vulpellac) es va acabar abandonant per manca de rendibilitat de les feines del bosc i la petita ramaderia. “La màquina ha desplaçat l’home, el capital al treball i l’estiuejant al pagès”, escriu l’historiador Enric Sagué al llibre Els

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Ahir la lectura del diari em va alegrar el dia, per un article sobre el jove emprenedor lleidatà Gerard Barsalà. Acaba d’obrir fa un any el seu obrador de licors artesanals Elixirs de Ponent i ja ven 6.000 ampolles, el 85% de les quals corresponen al limoncello que anomena Llimonetti, amb una graduació alcohòlica de 25 graus, sense colorants ni aromes que no vinguin de les llimones ecològiques que utilitza. Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels

Elogi quotidià de la primera llum del dia, projectada de cop

No sempre he estat matiner, últimament sí. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. La mateixa atmosfera que el vespre anterior semblava esgotada, compareix plena de promeses, acollidora com un llençol net, vernissada amb colors nous que s’ofereixen a ser compartits. Em produeix una sensació de petit prodigi i em fa esbossar un somriure, avivar el pas, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i sentir l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat. La primera llum del dia m’inspira confiança, com una garantia de continuïtat regulada de més amunt que les vel.leitats de les regles humanes. Cap altra hora no té aquesta mateixa llum projectada de cop. L’escenari passa en pocs instants d’un estat visual

Retorn a la incompresa “tebaida” del Coll de Banyuls

En una ocasió el reconegut escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus famosos amics pintors de París a la vall del Coll de Banyuls, al confí de la ratlla de frontera pirinenca quan es troba amb el Mediterrani, on l’escultor havia nascut i on li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia"...  Val a dir que la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos

Quatre personatges populars reals, mites literaris i perfectes desconeguts

També publicat a Revista de Girona, maig-juny 2017.

Per la pèrdua d’un fill i la traïció de la muller, l’humil sabater pegot del poblet d’Ordis, prop de Figueres, es va lliurar a la vida errant i, amb una canya als dits com a batuta, dirigia l’orquestra de la tramuntana al llarg de la comarca. El poeta Carles Fages de Climent el va convertir en mite poètic i heroi de llegenda. El llarg poema Balada del sabater d’Ordis, una de les millors obres de tota la producció de Fages, va ser publicat el 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i il.lustracions de Salvador Dalí. La vida real de Fages de Climent també

Goteres a la flamant reconstrucció de la Zona Zero de Nova York

Quinze anys després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 vides, la Zona Zero de la catàstrofe es troba reconstruïda. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les torres abatudes. No van fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats van estrenar les oficines. Volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada al futur. Fa un any obria al subsòl de la Zona Zero el nou hub o intercanviador de transport públic (onze línies de metro, trens de rodalies i terminal del ferri) dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava amb dues enormes ales d’acer a la superfície emergida del

Antonio López, insigne marquès de Comillas, no va ser l’únic negrer

L’home de negocis Antonio López y López, primer marquès de Comillas, va obtenir una part de la seva immensa fortuna amb el tràfic d’esclaus entre Àfrica i la colònia espanyola de Cuba. Mereix que sigui suprimit el monument aixecat el 1884 en honor seu a la plaça barcelonina situada al capdavall de la Via Laietana, al costat de l’edifici de Correus. L’Ajuntament ha anunciat que ho farà abans de finals d’any, dintre de les actuacions urbanístiques que du a terme al llarg d’aquesta artèria urbana. L’estàtua ja va ser retirada durant la Guerra Civil, després d’una campanya del setmanari La Campana de Gràcia, però es va veure

França pot ser pitjor que Trump i el Brèxit

També publicat a Eldiario.es

Quasi tothom dóna per fet que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de diumenge vinent el financer Macron guanyarà la neofeixista Le Pen, igual com donaven per fet que Hillary Clinton s’imposaria a Donald Trump i el seny prevaldria al referèndum anglès del Brèxit. Cada dia que passa es disparen noves alarmes sobre les possibilitats de Marine Le Pen i la portada del Libé l'endemà podria ser com la simulació adjunta, si la unió sagrada del “front republicà”, tots contra ella, deixa d’actuar per cansament i l’abstenció arriba al 30%. Per cansament i per alguns motius més. La globalització no ha provocat només la crisi econòmica de les retallades, l’atur i la corrupció. Ha avariat la confiança en la versió del sistema democràtic que ha regit els últims temps. El centre-dreta patrimonial s’ha vist desacreditat amb insistència, els socialistes s’han volatilitzat per mèrits propis. El jove Emmanuel Macron és un producte improvisat de l’alta costura financera, la seva gestió com a ministre d’Economia del 2014 al

Begurencs: obriu d’una vegada la reixa de Puig Son Ric!

Begur és un poble de turons que s’aboquen sobtadament al mar i formen, en l’estremiment del capbussó, algunes de les cales de roca més afortunades de la Costa Brava: Sa Riera, Sa Tuna, Fornells, Aiguablava, Aiguafreda... El més alt d’aquests turons és Puig Son Ric (325 m). Ahir vaig pujar-hi en un acte expiatori, acompanyat per l’autor de l’article “He tornat a Son Ric”, escrit l’any 2003 a la revista begurenca Es pedrís llarg. Es tracta d’un dels miradors més emotius del sentit melòdic, de l’aura i el fulgor d’aquest paisatge del mar i la cassola de Begur. Ofereix una cosmovisió precisa, un borbolleig fervorós del dret innat a la bellesa, el qual s’hauria de veure garantit a la

L'afer del mosaic romà d'Ifigènia a Empúries, ilegalitats i entrebancs

Arrencar i comercialitzar privadament qualsevol peça arqueològica no constituïa delicte fins la Llei d'Excavacions i Antiguitats del 1911. Només era un fet denunciat per historiadors i grups dotats d'esperit cívic. L'anomalia va arribar a extrems molt acusats a Empúries. Alguns erudits més desaprensius, vinculats a la Comissió de Monuments gironina i a les autoritats provincials, van constituir l'1 de desembre de 1848 davant notari a l'Escala una societat privada destinada a adquirir un terreny d'Empúries al qual acabaven de trobar el cèlebre mosaic romà del segle I aC amb una representació del mite del sacrifici d’Ifigènia a Àulida. La peça, d’uns 55 cm d'ample per 60 cm de llarg, és una de les més importants i més completes trobades al jaciment emporità. L'objectiu de la compra del solar era considerar el mosaic propietat particular i posar-lo a la venda com a tal. Un dels signants de la nova societat era Gabriel de Molina, secretari de l'ajuntament escalenc i autor del capítol dedicat a Empúries al Dicccionario

Els homes no sabem desxifrar la música dels ocells

Quan arrenca el mes de maig i surto de la ciutat, em fa il.lusió parar l’oïda al cant del rossinyol. Cada any ho tinc més difícil. La reducció dels espais oberts de pastures i prats de cereals, així com l’ús de pesticides, ha incidit en la disminució de múltiples espècies. Avui la més abundant a Catalunya és la dels pinsans (11 milions d’exemplars), seguida pels pardals (6 milions) i els estornells (4 milions). Però no canten com el rossinyol, ni de bon tros. El diari The Times anuncia tradicionalment la notícia de la primera nit de gala del rossinyol, del nightingale. Algunes localitats rurals del sud-est anglès en convoquen audicions als seus

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

Alguns estius, de jove, baixava a la platja de Sa Riera per saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada, havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic begurenc nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, de manera que ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que ja s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6 anys. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre del 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt, signada conjuntament amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera). Es