Les platges també és llauren, ara és el temps

L’arribada de la Setmana Santa dicta l’operació anual de llaurar  les platges barcelonines amb tractors, fins a mig metre de fondària per tal que la sorra s’airegi i que la penetració dels raigs de sol tingui un efecte higiènic. Malgrat l’aparatositat de l’operació, aquesta neteja només equival a rentar-se la cara com els gats. El principal problema és la contínua pèrdua de l’amplada de sorra practicable a les platges, fins a uns quinze metres i un 28% de superfície en mitjana a Barcelona. Culpar-ne els temporals de tardor i d’hivern és massa fàcil i enganyós. La responsabilitat és dels ports esportius i dels espigons mal construïts en benefici
privat i perjudici públic. Aquestes barreres artificials violenten els corrents marítims que abans reposaven la sorra o no la deglutien com ara.

Un dels casos més estentoris és l’espigó sobre el qual han aixecat el mastodòntic Hotel Vela, el qual impedeix la reposició natural de la sorra a la platja barcelonina de Sant Sebastià. L’amplada de la platja és avui en aquest tram una pàl.lida ombra del que era després dels Jocs Olímpics i abans de la inauguració de l’hotel. 

El problema no és exclusiu de Barcelona. El rosari de ports esportius construïts a quasi cada municipi del Maresme ha significat el maldecap endèmic de la pèrdua de superfície de platja per l’acció desviada de les onades, fins a amenaçar la línia ferroviària que discorre paral.lela al mar. El recurs sistemàtic i costós a l’abocament de milers de metres cúbics de sorra dragada de les proximitats submarines no ha resolt res. 

L’erosió guanya cada vegada contra la regeneració, fins que no s’enfronti el problema estructural i es deixi de donar la culpa als temporals. Si la causa fossin les onades, faria segles que no tindríem platges. La nova panacea dels espigons submergits en paral.lel a la costa potser frenaran la tendència, però encara està per comprovar. 

Segons els amants de les estadístiques, Catalunya disposa de 296,56 km de platges que ocupen el 36% dels 714 km de litoral, dels quals 114 km corresponen a platges naturals i 146 km a platges considerades urbanes. A Barcelona-ciutat hi ha 4,5 km lineals de platja urbana, de la de Sant Sebastià fins el Fòrum. A la Barcelona metropolitana són 32 km, de Montgat a Castelldefels (42 km si comptem els ports). Calculen que hi passen anualment 9 milions de persones. 

Els barcelonins joves, els visitants i els indiferents deuen pensar que a Barcelona sempre hi ha hagut mar. No és pas així. Quan jo m’hi vaig criar, l’únic mar que hi havia era el limitat i oliós cop d’ull portuari: al peu de l’estàtua de Colon, l’escullera nua dels enamorats i els establiments de banys de la Barceloneta, als quals quasi sempre era impossible banyar-se al mar per visibles i sòlides raons. 

L’obertura a l’ús públic de la nova línia del mar de Barcelona va ser una conquesta olímpica del 1992, ara fa vint-i-cinc anys, amb un nou i espectacular front marítim urbà obert a tothom. Va incloure els diferents passeigs al llarg de les platges, convertits en autèntics bulevards del districte marítim d’una ciutat amb mar recuperat. 

Les platges barcelonines són els parcs d’una ciutat que en té ben pocs i els passeigs marítims els nostres bulevards, recuperats fa poc temps i escamotejats ara per l’encongiment de les platges. Llaurar-les no pot limitar-se a passar el tractor.