Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància. La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf
Pèrsic, contra la base aèria siriana de Xayrat, de la qual havien partit els avions que van atacar amb bombes químiques la població civil d’una localitat en mans dels rebels, igual com anteriorment el govern sirià ja havia bombardejat la localitat de Guta amb les mateixes bombes de gas sarin o la ciutat d’Alep amb bombes de clor. Els míssils, pel seu cantó, eren del mateix model que els Estats Units van utilitzar el 1991 contra el veí Iraq, el 2011 a Líbia o el 2016 al Iemen, sense cap altre resultat que allargar la guerra als països àrabs de la zona.
Síria va ser trossejada per les potències colonials: Transjordània i Palestina van passar sota mandat britànic i el Líban i una disminuïda Síria sota mandat francès. Va assolir la independència formal el 1946. Els successius cops d’Estat militars, tot sovint amb ajuda soviètica, van portar al poder l’any 1970 el partit laic Baas del president Hafez al-Àssad.
L’enfrontament entre faccions religioses i polítiques (el clan Hassad al poder representa el domini de la minoria alauita xiïta sobre la majoria sunnita, alhora que la seva política laica topa amb l’islamisme creixent) va portar a partir del 2011 a la guerra civil. La pugna entre les superpotències per l’hegemonia a la regió compta tant o més que les causes internes.
La guerra a Síria ha costat de moment 300.000 morts, 6 milions de desplaçats interns, 5 milions d’exiliats, 14 milions de sirians sense feina, la meitat dels nens del país sense escola i un sistema sanitari que ha saltat fet miques. El suport militar i la tutela política de Moscou i Teheran al president Baixar al-Àssad no han estat suficients perquè s’imposés als seus enemics.
Qualsevol conflicte bèl.lic al Pròxim Orient es troba interrelacionat, a una regió convertida en polvorí assentat damunt dels rics jaciments de petroli que Occident necessita i vetlla. Tot l’Orient mediterrani s’ha trobat arraconat, sotmès, inflamat i enganyat per les superpotències. Les contínues guerres regionals s’han vist atiades per interessos exteriors d’ahir o d’avui, mentre el radicalisme islàmic arrela en el terreny abonat de les humiliacions socioeconòmiques.
El colonialisme ha devorat els recursos dels països àrabs, els ha impedit progressar i ha inoculat la corrupció a les seves elits governants. Avui la revolta de les poblacions àrabs neix de l’absència de perspectives de creixement econòmic més que de la religió. El degoteig quotidià de notícies sobre la guerra de Síria agafa tot sovint el rave per les fulles, ofega el peix en un mar de de detalls circumstancials, amb el resultat de no aclarir les causes de la cruenta inestabilitat permanent a tot l’Orient mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada