La glòria dels pèsols tendres d’ahir, menjats a l’aire lliure

Ahir em van invitar a dinar pèsols primaverals acabats de collir. La trobada tenia lloc al jardí dels amfitrions i l’aire lliure posava damunt la dolçor, la tendresa i la fragància dels pèsols un escreix de felicitat terrenal. Comprenc que situar en un plat de pèsols tendres la màxima delícia pot semblar una rebaixa de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida. No estic gens segur que sigui cap rebaixa. Jo votaria a favor de la preeminència d’un plat de pèsols acabats de collir per damunt de moltes altres coses. Em va fer il.lusió que la mestressa de casa m’invités a dinar pèsols, expressat en llengua catalana, quan en realitat ella els anomena habitualment arvejas o bé grüne erbsen, donats els orígens geogràfics del matrimoni. En aquesta ocasió
va dir concretament pèsols. Ho vaig interpretar, amb íntim orgull, com un just reconeixement de la capacitat de seducció dels pèsols tendres del país i de la perspicàcia dels amics que saben triar.

Els pèsols tendres són un indicador infal.lible de la qualitat de l’horta –de la qualitat de vida— a cada lloc. Al Maresme també en diuen pèsols de la floreta i sostenen que han de ser criats a proximitat del mar. Al País Basc, als horts de Guetaria, n’hi diuen pèsols llàgrima i els restaurants més estrellats s’entesten a fer-ne filigranes bizantines. 

La temporada dels pèsols tendres és brevíssima i cada dia més incerta, per la degeneració de l’espècie i la ferotge competència de preu dels hivernacles i els congelats. És molt probable que la majoria de ciutadans d’avui no distingeixin un pèsol tendre d’un altre que no ho és. Jo sí, i prou pena en tinc. 

El meu paladar es va criar a proximitat d’un mercat al qual un dels esdeveniments més esperats de l’any era l’aparició dels “pèsols de l’escopetada”, la primera collita que ara anomenen de “quilòmetre zero”. Aquell dia es convertia en festa important, al marge del que digués el calendari. Era un dels plaers primaverals més complidors. 

Els pèsols es desgranaven lentament a casa, amb paciència i col.laboració (coercitiva si molt convenia), com un llarg prolegomen introductori al plaer que se n’esperava. Es desgranaven acariciant-los amb el tou dels dits i obrint-ne l’estoig vegetal, la tavella, amb un moviment d’ungla expert.

La finor, la suavitat, la subtilesa d’un plat de pèsols tendres, amb prou feines estofats en companyia d’uns alls tendres o bé guisats amb sípia i mandonguilles, procurava al paladar i als sentits en general una complaença que difícilment he trobat després. 

Al llarg de la sobretaula d’ahir em va semblar que l’exquisidesa del dinar hauria estat impossible sense l’ingredient de l’aire lliure. Al jardí la primavera acabava d’esclatar, feia un solet rialler, els ocells ens acompanyaven amb una piuladissa afinada, la mestressa de la casa tenia totes les flors del voltant en un estat de revista impecable i els xiprers deixaven anar un pol.len matador per als al.lèrgics, encara que els al.lèrgics som uns supervivents avesats a tot, sempre que hi hagi compensacions. 

El conjunt d’ingredients materials i immaterials de la trobada confluïen al voltant d’un dinar immillorable. Em va semblar que un element destacat, al costat del plat de pèsols tendres, era l’aire lliure, la respiració que propicia l’aire lliure en determinades circumstàncies.
Sempre he defensat que la pèrgola és l’invent més ben aconseguit de la història de l’arquitectura. Les coses importants es viuen i es decideixen sota d’una pèrgola, tota la resta són reunions.