Guerra contra les cotorres per estrangeres, una altra xenofòbia

Algunes mentalitats tendeixen al fonamentalisme amb permanent facilitat, inclús en matèria de fauna i flora. Ara li ha tocat el rebre a la petita cotorra, assenyalada per l’espasa flamígera del Comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona. En el llenguatge funcionarial d’avui, diu a propòsit d’aquestes aus: “Hem de treballar de manera preventiva i ètica perquè la seva presència sigui compatible amb la biodiversitat urbana i la seguretat a la via pública, i evitar que espècies invasores prosperin en perjudici de les autòctones”. És cert que l’anomenada Myopsitta monachus, cotorra
argentina o de pit gris és un animal procedent d’Amèrica Llatina que s’ha aclimatat aquí, com tantes altres espècies. Era un animal decoratiu de gàbia que s’ha multiplicat en llibertat. No em fa la impressió que amenaci la biodiversitat urbana, la seguretat a la via pública ni les aus autòctones que en altres èpoques havien estat segurament immigrants.

Convinc que el xerroteig per moments estrident que defineix les cotorres, d’un to d’espinguet, no té el prestigi del cant del rossinyol, l’alosa, la merla, els pinsans o les caderneres. Però d’aquí a declarar la guerra a les cotorres i que els serveis municipals n'eliminin els nius al moment de la posta hi va una diferència. S'ha obert una petició a Change.org contra aquesta decisió municipal i de moment ha recollit 2.800 suports.
L’administració calcula que actualment viuen unes 7.000 cotorres a Barcelona i 85.000 coloms. Però les cotorres són considerades estrangeres –encara que hagin nascut aquí-- i els coloms no. 

Passa el mateix amb les espècies vegetals. Qualsevol ciutadà es faria creus si conegués la llista negra de 118 plantes declarades espècies invasores pel ministeri del Medi Ambient, adoptada també per la Generalitat. No només n'hi figuren algunes de reconegudament nocives per la seva facilitat d’expansió que escanya les altres del voltant, com l’ungla de gat, sinó també les mimoses, les atzavares, el jacint d’aigua que entapissa alguns estanys, la canya comú, la canya de plomall i les figueres de moro. 

L’administració no ha assimilat el principi bàsic de la integració social, aquell que estableix que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. A la fauna i la flora això encara no s’aplica.

Algunes espècies arriben de fora, igual com van arribar els tomàquets, les patates, el blat de moro o les cotorres. Això no hauria de ser suficient per etiquetar-les d’irredimiblement estrangeres, incompatibles amb l’ecosistema local. Diuen que som una societat multicultural, acollidora i oberta, oi?