El problema no ha estat mai imitar, copiar o plagiar, sinó fer-ho malament. Saber copiar bé, en canvi, ha estat sempre una pràctica recomanable, fins i tot un art major. L’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia, es va veure plagiat l’any 1969 per l’arquitecte Francesc Mitjans (juntament amb Santiago Balcells) a la seu barcelonina del Banc Atlàntic (ara
Banc de Sabadell), a la confluència de la Diagonal amb el carrer Balmes. No només el van copiar. El mèrit és que el van superar en elegància.
Banc de Sabadell), a la confluència de la Diagonal amb el carrer Balmes. No només el van copiar. El mèrit és que el van superar en elegància.
La colossal escalinata de l’Estació Central de Milà estampa els viatgers contra el gratacels Pirelli que s’alça a la mateixa plaça, amb un impacte deliberat i garantit. Amb aquest primer contrast imprès violentament a la retina, el nouvingut a Milà adquireix una imatge intencionada de la ciutat llombarda, la capital econòmica del país i pol de la modernitat.
L’Estació Central de Milà és un monument destacat del feixisme arquitectònic. El Pirellone, pel seu cantó, de la bellesa de línies de la puixant modernitat milanesa.
Un contrast encara més agosarat va ser establert al costat mateix del gòtic florit del Duomo milanès pel gratacels de la Torre Velasca, dissenyat al mateix moment i amb la mateixa audàcia que el Pirellone.
Milà no tindrà mai l’encant de Roma, però tampoc no serà mai una mera ciutat industrial o administrativa. La proximitat, l’osmosi amb Suïssa, França i Alemanya no l’ha portada mai a mercadejar la seva italianitat.
El Pirellone ha envellit amb dificultat. Els materials de revestiment extern s’han vist erosionats amb massa rapidesa. El manteniment no sempre ha lluït com hauria calgut, potser perquè des del 1980 ja no l’ocupa l’empresa Pirelli (ara és la seu administrativa de la Regió Llombarda).
En canvi la inspiració directa que en va extreure Francesc Mitjans per al gratacels barceloní del Banc Atlàntic confirmava des del primer moment el principi assentat: el plagi s’ennobleix quan va acompanyat per l’assassinat, és a dir, si supera el model de referència.
El gratacels barceloní és una reconeguda còpia de les línies del Pirellone, però millorades en molts detalls. Avui la seva prestància es manté més esvelta que no l’original. És un mèrit tant del Pirellone milanès com del plagi ben entès.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada