El museu de Perpinyà fa bugada: hi perdré un llençol

Aquesta foto adjunta ja no es podrà repetir, i em sap greu. Quan volto els carrers del cèntric barri vell de Perpinyà i acabo cansat de caminar, em refugio en aquest racó i, assegut al banc, faig petar la xerrada en silenci amb el bust de Jacint Rigau. És el pati interior d’accés al Museu d’Art de Perpinyà, empedrat de còdols, que porta el nom del fill il.lustre representat al bust. El museu Rigau conté una col.lecció heterogènia de gran valor. Des de fa dècades s’havia vist superat en dinamisme i atracció pel Museu d’Art Modern de la petita vila veïna de Ceret, amb el flamant edifici inaugurat el 1993, convertit des d’aleshores en l’establiment públic més visitat de tot el Rosselló. La capital rossellonesa ha trigat a reaccionar. La directora
Josefina Matamoros es va jubilar el 2012, el coent lideratge museístic de Ceret per damunt de Perpinyà no podia continuar.

L’Ajuntament perpinyanès anuncia que el dia de Sant Joan obrirà al públic la remodelació del seu museu. Dos anys d’obres han servit per unir els dos edificis històrics contigus, ara dotats d’una museografia moderna. Una nova entrada principal pel carrer Mailly substituirà la del carrer de l’Àngel i el seu pati interior que a mi m’agradava tant.

El pintor Jacint Rigau va néixer en aquesta casa. Un cop traslladat a París, va optar per anomenar-se Hyacinthe Rigaud en convertir-se l’any 1685 en retratista de la cort de Lluís XIV i de Lluís XV, en pintor oficial de Versalles. 

Era el primer rossellonès que triomfava a París, amb el nom francès triat per ell mateix. L'últim cop que vaig visitar el museu amb finalitat concreta era pel quadre de Rigau que l'Ajuntament perpinyanès havia adquirit en subhasta, un retrat de la senyora Elisabeth de Gouy del 1703. La senyora de Gouy, un cop vídua, es va casar amb el pintor, tot i que les seves relacions íntimes procedien probablement d'abans. 

La meva visita volia comprovar si l'estil de Rigau havia cedit una mica a la passió en aquella ocasió propícia, a la complicitat una mica més visceral que el seu academicisme de costum. No, no hi havia cedit. El retrat de la senyora de Gouy presenta idèntica pompositat d'escola, normativa, de motlle, ni que fos un magnífic motlle. 

El quadre penja al costat del cèlebre autoretrat de Rigau, a un museu bigarrat que conté autèntiques joies d'èpoques barrejades, des del retaule de la Trinitat del segle XV passant per les obres de Rigau, fins els contemporanis Monfreid, Maillol, Terrús, Dufy, Clavé i els tres retrats de la senyora de Lazerme pintats el 1954 per Picasso durant els seus estiueigs a Perpinyà. 

La senyora de Lazerme era la mestressa de la casa, de l'hotel de Lazerme (hotel en el sentit francès de palauet residencial) on es troba el museu. La propietària mantenia un dels principals salons de la vida burgesa perpinyanesa, com ja havien fet els seus predecessors en aquesta mateixa casa, antiga propietat de la marquesa de Blanes, amb la qual el governador Augustin de Mailly que dóna nom al carrer també mantenia estretes relacions. 

Un dels principals atractius del museu de Perpinyà era l’aire tronat de les instal.lacions. Ara tot lluirà amb el vernís nou i desfermaran el trompeteig del màrqueting per convertir-lo en focus de visitants, en reclam de moda, en visita obligada. Jo hi perdré un racó únic, estimat, silenciós i quasi secret.