Els judicis per corrupció acostumen a convertir-se en una llista d’acusats, còmplices, beneficiaris, amics i familiars dels acusats que coincideixen a al.legar que la culpa la tenia l’altre, que ells només seguien instruccions o que ignoraven el caràcter delictiu de l’activitat jutjada. En algunes ocasions els acusats eren tinguts fins aquest moment per persones respectabilíssimes. Fèlix Millet utilitzava el prestigi social atribuït al seu cognom i a la institució musical que presidia per gestionar-la com un cortijo dels d’abans. No
ha pogut evitar convertir-se en el focus evident de l’afer, però seria excessiu pensar que s’ho va fer tot solet o atribuir-ho a una qüestió de tarannà personal pocavergonya.
Molts prestigis socials com el seu es donen encara avui per descomptats, fins el dia que els veiem asseguts materialment al banc dels acusats. Aleshores s’admet l’evidència d’unes irregularitats, d’uns delictes que fins aquell moment semblava impossible atribuir a persones considerades tan respectables.
A partir del moment de la imputació, els còmplices, beneficiaris, amics i familiars de l’acusat intenten prendre’n distàncies a efectes processals. Des de molts anys abans de la seva detenció i imputació, les administracions públiques que subvencionen l’activitat del Palau de la Música i formen part dels òrgans rectors que tenen per missió controlar-ne la gestió (la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona en primer lloc), no van voler veure tot allò que la justícia va trobar impossible continuar sense veure.
Poques setmanes de la detenció, l’Ajuntament de Barcelona havia anunciat el juliol del 2009 la concessió de la Medalla d’Or del Mèrit Cultural a Fèlix Millet per la seva “gestió exemplar ” al capdavant del Palau de la Música des del 1984, després de vint-i-cinc anys d’exercici més que sospitós del càrrec.
Durant aquell llarg quart de segle, la Sindicatura de Comptes havia informat l’any 2000 les administracions públiques responsables d’irregularitats comptables, acumulació de càrrecs per part de Millet i descontrol financer al Palau de la Música. L’informe va passar pel Parlament i pel Tribunal de Comptes, com si sentissin ploure. A partir del moment de la detenció, han calgut vuit anys d’instrucció judicial abans de la celebració del judici.
Concentrar el focus en l’estrafolari caràcter depredador de Fèlix Millet és ara una manera de continuar fent com si sentissin ploure per part de les administracions públiques responsables durant tots aquells anys --i encara avui-- de controlar la gestió de les institucions que subvencionen. Com si el cas Palau es tractés simplement d’una d’ovella negra esgarriada, un lamentable incident atribuïble a una persona i als seus col.laboradors més directes.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada