Periodistes “huertamaros” i esmorzar de forquilla al mercat, ahir al bar Yolanda

Acostumo a fer-me el dinar cada dia a casa. M’agrada anar a comprar i cuinar. M’entreté enllefiscar la cuina i netejar-la. Això no treu que el corcó inclement de l’ànsia de conèixer m’arrossegui a explorar la cuina dels altres. Com que els restaurants han pujat de preu més de pressa que el meu pressupost, he buscat un recurs de substitució. Em dedico a rastrejar els bars dels mercats de Barcelona a la recerca de la joia artesana, la cuina més assequible i directa. Ho faig a l’hora d’esmorzar, perquè és l’àpat del dia que em ve més de gust. Potser també perquè sóc matiner i defujo les aglomeracions de les hores més fetes i generals. Parlo d’esmorzar de forquilla, és clar. La vella dita sempre ha recomanat esmorzar com un rei, dinar com un membre de la
petita noblesa i sopar com un captaire.

Els bars de l’interior dels mercats municipals són una institució que navega segons el vent dels mercats mateixos. A Barcelona formen una cadena molt respectable, malgrat patir l’imperi dels supermercats i els envasats.
Acostumen a ocupar el mateix espai que qualsevol altra parada i disposen d’uns fogons i una planxa a la vista del públic, on de bon matí cuinen sense pretensions una mica de tot. Sense pretensions no vol dir sense geni, vol dir sense escarafalls, sense la membrana abismal de l’artifici ni el senyoritisme petulant. 

L’exploració requerirà inevitablement uns mesos per completar-la. He trobat una acompanyant que ha entès el sentit de la recerca sense necessitat de cap argumentació, per sintonia espontània. Sóc amic d’Àngela Vinent no pas perquè sigui una excel.lent periodista, cuinera i veïna, sinó perquè és un esperit lliure.
La sintonia ve primordialment d’aquí. De vegades ens acompanya algun invitat especial del mateix tarannà, com ahir el col.lega i gran fotoperiodista Pepe Encinas, autor de la foto adjunta. 

El nostre periple de l’esmorzar de forquilla a cadascun dels mercats barcelonins es troba als inicis, però el completarem. Farem el cim de la joia amagada, trobarem el filó, la veta aurífera banyada per una llum de profecia entre mil altres mitjanies. Ho aconseguirem amb la felicitat autosuficient i serena dels vulnerables, exposats a les contingències del món, però també oberts al bes imprevisible i confús de la fortuna. 

Una part del valor de la vida es troba en la incertesa, la fragilitat i l’imprevist, mentre la voluntat es veu condemnada a errar, resistir, esperar, consolar. Per cada moment complagut n’hi ha d’altres de contradictoris i incòmodes. Els desenganys condueixen a la veritat, no a la desil.lusió, si s’hi posa l’estat d’ànim necessari per renovar l’aposta, la vigorosa esperança, la disposició a sentir d’improvís la fiblada del plaer a qualsevol cruïlla entre el risc i l’equilibri.

No s’ha d’anteposar de manera preventiva l’escepticisme davant de la complexitat. La fe mou muntanyes i l’Àngela m’ha promès que col.locarà a la seva casa del Pallars una inscripció amb la frase: “Mentre hi ha vinya hi ha esperança”. 

L’Institut Municipal de Mercats de Barcelona en reconeix 40 d’homologats. El nostre circuit ens permet tornar a trepitjar barris allunyats i realitats urbanes distants del cercle quotidià, de manera a entendre que la ciutat no s’acaba mai i que al bar del mercat de Torre Barró, de Canyelles o del Carmel s’hi por trobar el petit tresor igual que al de les Corts, Sarrià o Gràcia. Comencen a acumular-ne proves païdes. 

Ahir vam anar al mercat de la Guineueta, un dels reformats fa cinc anys, com qui diu nou de trinca. Vam esmorzar de campanilles al bar Yolanda, obert fa disset anys per Paco Martín Prada i la seva dona Yolanda Ferrer Pérez, que cada matí cuina tot allò que s’hi veu. Vam tastar tres o quatre coses. Tot estava boníssim, cordial i ben repartit.

A la sortida del mercat, no sé per què, vaig recordar la frase següent: “El relat me’l donaven ells. Jo només hi posava unes gotes de pietat”. L’ha escrita el veterà periodista “huertamaro” Josep Martí Gómez al seu últim llibre El oficio más hermoso del mundo, que va per la tercera edició.