Montserrat Catalán no es jubilarà mai del tot, espero

Deu ser veritat que el principal llegat del president Tarradellas, del qual es commemora enguany els 40 anys del retorn a Catalunya en exercici del càrrec, va ser preservar a l’exili la vigència de la institució catalana d’autogovern amb un tarannà carregat de realisme i discreció. Però asseguraria que va deixar un altre llegat important: l’embrió de l’Arxiu Montserrat Tarradellas de Macià, amb el nom de la seva filla, al monestir de Poblet. Durant les últimes tres dècades s’ha convertit en una joia de documentació històrica, regida pel patronat encapçalat pels successius abats del monestir, el fill Josep Tarradellas i Macià i el professor Josep M. Bricall (a la foto), però gràcies igualment a la ingent tasca del dia a dia assegurada per la directora Montserrat
Catalán, una de secretàries del president al Palau de la Generalitat des de la seva arribada el 1977 i hereva avantatjada del seu mateix tarannà.

Era una jove funcionària de la Diputació de Barcelona quan va entrar al servei del president. Hi va continuar després d’abandonar el càrrec el 1980 i també després de la seva mort el 1988, tot dirigint la naixença i el desplegament de l’arxiu documental a Poblet. Ha estat capaç de fer cada dia en cotxe el trajecte de 125 km entre el domicili familiar a Barcelona i Poblet, durant tres dècades.

Recentment s’ha vist jubilada per l’actual abat i president de l’arxiu. Ara dirigeix, nomenada pel govern de la Generalitat, els actes commemoratius previstos arran del quarantè aniversari del retorn.

Quan el president Tarradellas va decidir el 1980 donar el seu arxius al monestir de Poblet i crear-hi una fundació de recerca amb el nom de la filla Montserrat Tarradellas i Macià, se’l va criticar per no fer-ho a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a la Biblioteca de Catalunya, al monestir de Montserrat o a qualsevol altra institució nostrada. L’arxiu Tarradellas de Poblet va néixer enmig de l’escepticisme general i en alguns casos l’hostilitat.

El president argumentava que el monestir cistercenc és el panteó dels sobirans de la corona d’Aragó i representa la continuïtat històrica de les institucions catalanes. L’argument no va convèncer tothom i li van atribuir segones intencions anti-montserratines.

L’extraordinari desplegament actual de l’Arxiu Tarradellas de Poblet en fons propis, cessions documentals de nombroses persones, instal.lacions i utilització pública ha comptat amb el suport dels abats i de la Diputació de Barcelona, però també del permanent impuls a l’ombra de Josep M. Bricall i la dedicació titànica de Montserrat Catalán.

Montserrat Catalán s’ha convertit en un pou sense fons (més ben dit, amb molts fons) de coneixements de tota mena. Ha rebut del president Tarradellas --i de Josep M. Bricall-- un sentit de la discreció que no es relaxa ni davant dels magnífics guisats de la Fonda dels Àngels a Montblanc, una altra autèntica institució del país a la qual ella i els seus invitats hem dinat plegats de molt bon grat durant llargs anys i ens hem sorprès al caire d’aquell pou que acabo de dir.

No l’han jubilada de la forma que es mereixia, però vull pensar que ella no es jubilarà mai del tot.