La fe terrenal per descobrir la Via Heràclia amb els ulls d'Amadeu Cuito

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe en sec a la carretera secundària per fer-me baixar, obligar-me a caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra, als afores del petit municipi de Rabós (Alt Empordà), on havia descobert, després de vuit anys de recerca esforçada, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers i posteriorment dels romans. Per a mi l’indret és, des d’aquell dia, l’autèntica Via Heràclia reviscuda. Hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció i paro l’oïda a l’eco llunyà del pas de les legions romanes i cartagineses damunt d’aquestes terres emporitanes. És de tota lògica que el corredor natural que enllaça el flanc mediterrani de la Península Ibèrica amb el
continent europeu (sobretot amb Roma, a través del sud de França i els Alps Marítims) acollís la ruta terrestre utilitzada des dels temps remots.

A l’època dels ibers rebia el nom de Via Hercúlia o Via Heràclia perquè comunicava amb les mítiques Columnes d’Hèrcules a Cadis i l’estret de Gibraltar. També se’n va dir Camí d’Aníbal, per la ressonància del pas dels cartaginesos, i en últim terme Camí dels Romans. 

Al tombant de la nostra era l’emperador romà va batejar-lo Via Augusta, alhora que l’ampliava per tal de permetre el pas de les legions ocupants d’Hispània, el comerç i la colonització. Un cop franquejat el Pirineu, la columna vertebral de la Gàl.lia Narbonesa s’anomenava Via Domícia.

Al llarg dels 1.500 km peninsulars el traçat s’ha mantingut bàsicament igual fins avui a múltiples punts, per exemple al pas fronterer del Pertús. Això no significa que es coneguin gaire detalls sobre l’antiga via ibera i romana ni sobre les seves nombroses ramificacions damunt del terreny.

Víctor Hurtado i el seu cosí Amadeu Cuito van dedicar vuit anys entusiastes a retrobar-ne la traça a la comarca fronterera. Van publicar-ne el resultat al llibre La Via Heràclia, entre la història i el paisatge. 

A aquest tram precís del camí romà dels afores de Rabós hi van viure una revelació, molt ben descrita per Cuito: “De sobte vam sentir un crit. Entre la malesa corria una línia de pedres blanques enlluentades pel sol. Quan hi vam arribar i vam aixecar els ulls, quedàrem bocabadats. Fins a la collada pujava recta i esplendorosa una avinguda solemne que transformava la muntanya en sagrada. No es veien cases ni cultius. A mig aire, un vol d’alzines sureres oferia la seva ombra solitària. El cel estava immòbil i la terra era deserta, però sota la pell bruna d’aquella naturalesa salvatge fluïa el temps dels humans”. 

Amadeu Cuito va portar-me al punt exacte d’aquella revelació per explicar-me la troballa sobre el terreny. La meva mirada no estava documentada com la seva, només vaig veure naturalesa salvatge allí on ell discernia amb l’Eureka! d’Arquímedes el traçat de la Via Heràclia.

Tot i així no em vaig sentir decebut. La meva fe en les paraules de Cuito és absoluta i les nostres escapades al Coll de Banyuls, a Perpinyà o a les taules de ca la Maria de Mollet de Peralada o del restaurant Maria Rosa de Campins són autosuficients per elles mateixes. Vull dir que l'eventual demostració de postulats històrics com aquell no faria augmentar el plaer de reprendre cada cop la nostra conversa. 

Per més que la traça de la Via Heràclia dels ibers a Rabós resulti inconsútil als meus ulls, la seva vibració no. La fe terrenal --l’entusiasme de creure-- mou muntanyes i obre camins. Inclosa la Via Heràclia dels ibers del segle VI abans de la nostra era als afores de Rabós.