El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina, però encara l’adoren

Ahir es van reunir al palau parisenc de Versalles els presidents o caps de govern d’Alemanya, Espanya, França i Itàlia, els quatre països més poblats de la zona euro. Allò xocant no és la reunió, sinó l’escenari, el fet que la República francesa i el seu president socialista encara utilitzin per muntar les recepcions internacionals el luxe delirant de l’antic palau reial, símbol dels excessos de la monarquia que va acabar a la guillotina. La megalomania versallesca simbolitza el deliri del poder. Lluís XVI, el Rei Sol embafat de glòria, va fer construir a Versalles un palau mai no vist, una mise en scène megalòmana de la majestat del monarca,

presentat com a superhome digne d’exercir el poder absolut a un fabulós castell enjardinat de 700 estances i 13.000 m2 sota teulada. El fastuós paper personal del sobirà, amb rituals dignes de Bizanci, era la seva forma de governar. 

S’hi va instal.lar el 1677, en un deliri de luxe i refinament. Al seu llibre Louis XIV et vingt millions de Français, l’historiador Pierre Goubert apunta: “Nou subjectes del rei Lluís treballaven amb les seves mans de manera ruda i obscura per permetre al desè lliurar-se a les activitats burgeses o simplement a la peresa”. 

El versallesc regnat del rei Sol es caracteritzava per la misèria accentuada arreu del país. La fam, la pesta i les guerres van delmar dos dels vint milions de francesos. El bisbe jesuïta i escriptor Jacques-Bénigne Bossuet clamava l’any 1661 des de la trona als poderosos: “Moren de gana! Sí, senyors, moren de gana a les vostres terres, als vostres castells”. 

L’altre cèlebre bisbe i escriptor del moment, François Fenelon, escrivia el 1694 en els mateixos termes la seva coneguda “Carta al rei”: “El poble que us ha estimat tant, que ha tingut tanta confiança en vós, comença a perdre l’amistat, la confiança i fins i tot el respecte. Tothom ho veu i ningú no gosa fer-vos-ho veure. Potser ho veureu-ho massa tard”. 

Lluís XIV va traspassar el problema al besnét Lluís XV, després de col.locar un altre nét com a primer Borbó d’Espanya, Felip V, al preu de la terrible Guerra de Successió. El besnét tampoc no va resoldre cap dels desequilibris flagrants del seu país. Els va traspassar al nét següent, Lluís XVI, que ho pagaria a la guillotina.
El rei, la noblesa i els clans de la cort no van flairar, a Versalles, com girava el vent.