El catedràtic de Prehistòria i la prehistòria sobre el terreny, ahir a Palamós

Ahir vaig tornar a recórrer, amb perill de la integritat física, el poblat iber situat al turó rocós de Sa Cobertera (o Sa Corbatera) abocat a la platja del Castell de Palamós, després de demanar al catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona Josep M. Fullola Pericot si m’hi volia acompanyar. La seva resposta va ser entusiasta, entre d’altres motius perquè l’avi i també catedràtic de Prehistòria Lluís Pericot va ser-ne un dels primers excavadors. Fa molts anys que m’agrada voltar Sa Cobertera, ja sigui per terra o per mar, a l’estiu o a l’hivern. És un indret bellíssim i aparentment anònim, només aparentment. De fet constitueix el nucli d’una colla de fets històrics eloqüents. A més a més, posseeix la gràcia
excepcional de la bellesa espontània i l’atractiu poderós de la seva solitud a tocar de la turbulència del mar i l’aglomeració humana. Ahir hi feia un dia de primavera rutilant.

El poblat iber de Sa Cobertera és un mirador afortunat per l’escassa valoració de les tendències massives. En matèria d’ibers la veïna Ullastret s’ho emporta tot i deixa la platja del Castell en una pau admirable que pocs admiren.
La porta metàl.lica del recinte del jaciment és oberta i amb la clau rovellada penjada del pany. El camí fins el cim del turó es troba en mal estat i algun cartell prohibeix tímidament el pas per precaució, en comptes d’arreglar-lo. 

La platja del Castell, situada fora del nucli urbà de Palamós, ha viscut durant molts segles un aïllament idíl.lic. Fins que el pintor de fama internacional Josep M. Sert hi va restaurar el Mas Juny i el va convertir el 1931 en focus d’atracció estiuenc de les seves adinerades amistats parisenques. La febre cosmopolita de la solitària platja del Castell va durar cinc estius. 

El 1935 l’erudit local Lluís Barceló i Bou va descobrir dintre de la finca del pintor Sert les restes del poblat ibèric, en el sentit de dur-hi a terme la primera excavació científica. A la postguerra apareixeria en escena Lluís Pericot i Garcia, comissari provincial d'excavacions arqueològiques de Girona, el qual va avalar les excavacions dutes a terme per l’arqueòleg gironí Miquel Oliva Prat. 

Va donar-los una empenteta d’ajuda en la seva tasca el nou propietari de la finca, l’industrial, mecenes i noctàmbul barceloní Albert Puig Palau, conegut per la cançó que més endavant va dedicar Joan Manuel Serrat a “Tío Alberto”. El fet que la seva finca a la platja del Castell inclogués unes ruïnes pre-romanes va resultar decisiu perquè els productors americans hi localitzessin el rodatge de la pel.lícula Pandora y el holandés errante, el qual provocaria l’any 1950 el desembarcament en aquest famolenc país de “l'animal més bell del món”. Ava Gardner es trobava, als 28 anys, al moment més gloriós dels seus incomparables ulls verds. 

El rodatge va deixar un rastre mític. Res no hauria estat igual en la imatge internacional de la Costa Brava i de l'Espanya de postguerra sense les derivacions de Pandora y el holandés errante, ni la localització del film s'hauria produït sense la intervenció de Puig Palau en favor de la seva finca amb ruïnes pre-romanes. 

A continuació ningú no va tornar a pensar en aquest poblat ibèric, colgat de nou per la inactivitat i el silenci. El 1980 s’hi van fer uns treballs parcials de neteja i desbrossament, dirigits per Esteve Verdaguer i Lloveras. Després, vint anys més de silenci. 

El paratge va ser comprat l’any 2000 per la Generalitat i va reprendre alguna excavació. Entre el 2003 i el 2010 es van celebrar vuit edicions del Curs d’Iniciació a l’Arqueologia Ibèrica de Castell. Des de l’any 2011 la supervisió i el manteniment visiblement escàs d’aquest jaciment depèn del museu ibèric d’Ullastret. 

Ahir vam recórrer’l amb el professor Fullola Pericot, no sense alguns malabarismes. A continuació vam fer xino-xano un tros del camí de bosc de Cala Estreta i, en sentit contrari, el caminet de ronda fins el prodigi lluminós Cala S’Alguer. Encara ens va quedar temps per estrenar la temporada de la terrassa de Ca la Filomena, a Mont-ràs, a l’hora de l’aperitiu. 

Tot seguit ens vam dirigir cap a l’altre monument històric que motivava el nostre desplaçament: l’arròs dels dijous al popular restaurant Vall-llobrega, a peu de carretera del petit municipi d’aquest mateix nom. El van obrir l’any 1966 els avis Joan Mont Dausà i Pilar Jové Dalmau, procedents de Romanyà, amb una vocació d’exquisida senzillesa mantinguda pels fills i avui pel nét Francesc Mont. 

L’establiment disposava d’una terrassa posterior coberta a l’estiu per la parra més esponerosa, frescal i acollidora que jo pugui recordar. La parra ja no hi és, però jo hi retorno com si hi fos. Ara m’hi acompanya de tant en tant algun catedràtic com Fullola Pericot, però ho fa més aviat en la seva condició de “bacanard dels grossos”, que als meus ulls és un rang més important (el motiu o malnom de “bacanards” aplicat als begurencs és d’origen i contingut discutits, jo sempre l’he utilitzat com ell ja sap). 

Hi vam acudir precisament ahir perquè l’arròs dels dijous del restaurant Vall-llobrega, dintre del menú del dia de 10,50€, forma part del patrimoni històrico-artístic del rodal. Els ibers sabien molt bé on s'instal.laven.