Despullar Aristides Maillol en el nomenclàtor per vestir Johan Cruyff seria un error

Arran del primer aniversari de la mort de Johann Cruyff, la directiva del FC Barcelona acaba d’anunciar que el nou miniestadi en construcció portarà el seu nom i que demanarà a l’Ajuntament que canviï el nom de l’avinguda Aristides Maillol on es troba situat pel d’Avinguda Johann Cruyff. Crec que la directiva del club s’equivoca. És clar que Cruyff és immensament més popular que Maillol i que aquest no té relació directa amb el futbol, però perpetuar la memòria de l’extraordinari jugador i entrenador holandès del Barça no té perquè anar en detriment del gran escultor nord-català de Banyuls, consagrat a França com el

successor de Rodin. L’artista banyulenc va mantenir estretes relacions personals amb Barcelona, poc correspostes pels cercles socials de la capital catalana. És l’únic artista del món que té exposades en permanència vint monumentals nus femenins –la pràctica totalitat de la seva obra escultòrica— als Jardins de les Tulleries de París, davant del Louvre.

L’Avinguda Aristides Maillol es diu així en el nomenclàtor de carrers de Barcelona des del 1979. Va substituir l’anterior nom d’Avinguda de la División Azul, que regia des del 1966, quan els voltants del Camp Nou es trobaven menys urbanitzats i construïts que ara. 

El reconegut escultor rossellonès sempre va mantenir la vinculació amb les terres catalanes d’aquest cantó de la frontera, que per a ell formaven un mateix territori cultural amb la seva. El germà gran, Rafael Maillol, s’havia instal.lat a Barcelona, on regentava un comerç d’exportació de vins cap a França, després de l’escassesa causada por la fil.loxera. La germana petita, Elisa Maillol, vivia casada a Cervera (Lleida). 

L’escriptor gironí Prudenci Bertrana escrivia al periòdic La Pàtria de 12 de juny del 1914: "Maillol: un nom que malgrat ser conegut per alguns dels nostres artistes no desperta entre els catalans l’admiració que es mereix. I tanmateix es tracta d’un fortíssim escultor, d‘esperit ben catalanesc. 'Jo considero Catalunya com la meva vertadera pàtria', ha dit Maillol en una carta íntima, i si ell no ho hagués dit, ho proclamaria la seva obra ferma, sincera, ruda, despullada de tota pompa i tota ampul.lositat inútil. Resulta tristíssim per a la nostra condició de catalans que no es vegi lloat a la mateixa terra que ell estima". 

El febrer del 1935 Maillol va viatjar expressament a Barcelona per assistir a la inauguració de l’exposició del seu amic pintor Josep de Togores i es va fotografiar a l’acreditada Sala Parés al seu costat, així com també amb l’escultor Josep Clarà i el crític Josep M. Junoy. 

Al moment de la mort, sobrevinguda el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, Josep Pla escrivia al setmanari Destino el 14 d’octubre del 1944: "Si no hagués estat per la guerra, si Maillol hagués pogut gaudir lliurement dels últims anys, hauria mort envoltat d’una màgia més densa i prodigiosa que la que va envoltar Rodin”. 

Al meu llibre del 2012 Maillol, l’escultor carnal, un dels capítols es titula “Un desencontre amb Barcelona”. Lamentaria que aquell desencontre en vida de Barcelona amb gran artista nord-català es veiés rematat ara per l’Ajuntament en el nomenclàtor.
Sergi Pàmies es preguntava dilluns al diari La Vanguardia: “Si el carrer Aristides Maillol, seu oficial del club, passarà a dir-se Johan Cruyff, és lògic preguntar-se si els hereus del rossellonès Maillol, home d’intensa mirada (sobretot quan el paisatge era femení o vinícola), hi estan d’acord”. 

Els hereus de Maillol són actualment, en absència de descendència familiar directa, els dos fills de la seva última model i hereva Dina Vierny, Olivier i Bertrand Lorquin, que presideixen el Museu Maillol de París i l’administració de la seva obra.

Al voltant de l’estadi del FC Barcelona hi ha altres avingudes per dedicar amb tot mereixement a Johan Cruyff, sense despullar un sant per vestir-ne un altre.