El bacteri mortífer Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia, de manera que la producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell ja ha estat detectat a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Encara no hi ha cap tractament fitosanitari conegut contra aquest flagell, anomenat l’ebola de les oliveres. Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu va anar recuperant terreny lentament.
Avui, de les 2,6 milions d’hectàrees d’olivera al conjunt d’Espanya, 114.000 corresponen a Catalunya.
La gelada del 1956 va congelar la saba a l’interior dels troncs centenaris, fins a esberlar-los i matar l’arbre. Les oliveres són resistents i algunes van rebrotar gràcies a la vida conservada per les arrels més fondes, als terrenys prims del secà acostumats a una austera supervivència.
La naturalesa es basa en morir i renéixer, superar l’efecte de les calamitats, jugar amb la immortalitat. Algunes oliveres són velles lluitadores sobreviscudes, ressuscitades. També per això les veiem com un símbol gloriós. Però moltes altres van morir.
van ser replantades amb el pas dels anys i l’evolució de la rendibilitat de l’oli d’oliva. Ara tornen a córrer perill. L’amenaça apunta a un dels arbres més simbòlics, més vells i més bells del Mediterrani.
Em podria passar hores contemplant algunes oliveres, el tronc prodigiosament burinat pel temps i el plomall tornassolat de la capçada, el ram que formen les fulles dotades amb l’habilitat d’oferir tot l‘any el color gris platejat al revers i el verd fosc més lluent a l’anvers, agitades capriciosament pel vent. El cèlebre poema del canonge mallorquí Miquel Costa i Llobera diu:
Mon cor estima un arbre més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger...
Es refereix al pi de Formentor i potser es va equivocar d’arbre. Josep Pla, a les disquisicions del seu llibre Les hores, no ho dubtava ni un instant: “Mon cor estima un arbre... i aquest és una olivera d’un o altre país mediterrani –m’és igual. El pi és un arbre massa trist, massa romàntic, massa teatral. L’olivera és un arbre clar, de cara directa, humà, variadíssim, sense complexos, normal. El gran poeta s’equivocà d’arbre. És igual. El canonge havia de pagar tribut al seu temps, que encara era tan romàntic”.
Sigui com sigui, ara ha aparegut un nou flagell. Estimo les oliveres, que és com dir que pateixo per les oliveres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada