No li sé veure la santedat a Jerusalem, més aviat el contrari

Encara no m’ha vagat visitar Jerusalem. Això no vol dir que no m’atragui i que no li dediqui més interès que a altres capitals que he visitat, però és una ciutat massa santa i massa hipòcrita per a mi, el bressol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) que durant llargs segles s’han combatut sanguinàriament. La feina bruta la fa avui l’Estat d’Israel, amb butlla per infringir durant dècades les resolucions de l’ONU que l’impliquen. Encara no ha gosat col.locar a Jerusalem la seva capital de iure, però ho ha fet de facto. Terra santa? Més aviat tot el contrari. Terra d’odis desmembrada i llatzerada, caixa negra
d’enfrontaments antics i actuals, altar de l’anticonvivència, vergonya de les grans religions. Alguns turistes hi peregrinen sense veure més que el que tenen previst de veure-hi.

L’enorme càrrega simbòlica de Jerusalem per a les tres religions monoteistes hauria de constituir una plataforma d’acostament entre elles, si comencessin a abandonar el dogmatisme, l’enfrontament i la guerra. Les religions, com les pàtries, han de ser compatibles dintre d’un projecte comú, malgrat que aquest principi bàsic s’hagi vist trepitjat de manera tan sistemàtica. 

La força de Jerusalem hauria de ser unificadora, si als creients i als seus dirigents els restés una mica d’humanitat al costat de la religiositat. Avui la convivència resulta impensable, si abans no s’admet el respecte de l’altre i, també, el respecte de la laïcitat i la llibertat de pensament. En la vida civil ha costat molts segles d’arribar-hi. La vida religiosa ha quedat endarrerida en aquest camí.

La guerra fundacional d’Israel del 1948 va fer que les seves tropes ocupessin la part occidental de la ciutat i hi instal.lessin el parlament de la Knesset i les dependències del govern, alhora que les tropes jordanes entraven a Jerusalem Est i saquejaven el barri jueu. Posteriorment, la Guerra dels Sis Dies del 1967 va permetre als israelians posar tota la ciutat sota el seu domini. 

Els Acords d’Oslo del 1994 entre Israel –governat aleshores pel Partit Laborista d’Isaac Rabin -- i l’OLP de Yasir Arafat sobre la solució dels “dos Estats” i la pau a canvi de territoris van autoritzar la creació d’un Estat palestí desmilitaritzat, voltat per l’exèrcit israelià, als territoris ocupats des del 1967 a Cisjordània i Gaza, que representen el 22% de la Palestina d’abans de la creació d’Israel. Però no van abordar el tema pendent de Jerusalem, reivindicada com a capital pels dos bàndols. 

Aquells acords costarien la vida a Isaac Rabin en l’atemptat comès per un extremista religiós jueu. L’actual govern conservador del partit Likud de Benjamin Netanyahu necessita per mantenir-se el suport parlamentari dels grups ultraortodoxos en religió i ultranacionalistes en política. 

Deu ser l’única ciutat del món amb tres dies oficialment festius per setmana: el divendres dels musulmans, el dissabte dels hebreus i el diumenge dels cristians. Jerusalem compta avui 800.000 habitants, dels quals 500.000 són israelians i 300.000 palestins. 

Els barris àrabs signifiquen prop del 40% de la població i del territori de la ciutat, però reben menys del 15% del pressupost municipal. Els permisos per construir-hi els són concedits per l’autoritat israeliana amb comptagotes, malgrat la forta natalitat palestina. Contra l'anomenada “resistència demogràfica”, insalubritat i amuntegament. Proliferen en paral.lel els nous assentaments israelians a tots els territoris ocupats, inclosa la ciutat santa de Jerusalem, malgrat haver estat prohibits amb reiteració per les resolucions de l’ONU.