L’energia eòlica es queda sense bufera a Catalunya

Ahir sortien fotografiats somrients al diari els quatre tècnics que han dissenyat a un taller de Cerdanyola del Vallès una nova generació de turbines eòliques més lleugeres i eficients. Pobrissons, no sé pas on pensen aplicar-ho. A Catalunya el sector es troba paralitzat des de la suspensió de primes a l’energia renovable el 2012. L’any passat no se’n va instal.lar ni un sol megawat nou. Els plans oficials de la Generalitat preveuen que l’any 2020 Catalunya cobreixi el 20% de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica, però la realitat es troba molt lluny de l’objectiu. El paper ho aguanta tot, és clar, sobretot el paper mullat. De moment Catalunya només és la sisena comunitat autònoma per potència
eòlica instal.lada i només el 0’48% de l’electricitat que consumeix prové d’aerogeneradors. 

A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica o aerogenerador. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera estatal, el mateix vent alimenta el parc eòlic més gran de França, als territoris encavallats dels municipis de Calce, Baixàs, Vilanova de la Ribera i Pesillà de la Ribera. De moment produeix el 28% del consum elèctric del departament dels Pirineus Orientals o Catalunya Nord. 

Per acabar d’arrodonir la contradicció, l’Empordà va ser la comarca pionera en la implantació de l’energia eòlica a l’Estat espanyol, amb la instal.lació el 1984 d'un aerogenerador a Vilopriu i d’un parc eòlic de tres cinc molins a Garriguella, fora de servei a partir del 1992. El 1990 va entrar en funcionament una altra central eòlica a Roses, amb sis molins desballestats el 2007.
 Després de la presentació del mapa eòlic de Catalunya el 2002 per part de la Generalitat, diversos projectes de parcs eòlics a la comarca han generat l’oposició dels ajuntaments i d’alguns col.lectius que alerten de l’impacte ambiental i paisatgístic. Set parcs eòlics han rebut autorització administrativa a l’Empordà des del 2009, però no se n’ha construït cap.
L'aprofitament energètic del vent és una realitat des de l'invent, fa molts segles, de la navegació a vela i del molí d'aspes orientables per bombejar aigua o per moldre gra, ben abans de l’aparició dels motors. El 1980, quan exercia de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès L'Indépendant i encara no havia sorgit cap molí d'energia eòlica sobre el mapa, hi vaig publicar una crònica sobre la conferència pronunciada al Col.legi d'Enginyers de Catalunya pel professor francès Lucien Romani, pioner en recerques eòliques aplicades. L'investigador del laboratori d'aerodinàmica Eiffel de París experimentava des de feia més de quaranta anys amb prototipus d'aerogeneradors i havia treballat per a la companyia nacional d'electricitat EDF.
 Li vaig preguntar per la tramuntana i em va dir: "Fa més de vint anys que se sap que aquesta regió és la més rica en vent potent. Em vaig dedicar temps enrere a localitzar-hi els terrenys adequats per a la instal.lació d'aerogeneradors. Les possibilitats són enormes, però les seves aplicacions no depenen dels investigadors, és una qüestió de decisió política”. 

L'any següent vaig publicar una altra crònica al diari L'Indépendant per anunciar que la companyia espanyola ENHER havia decidit experimentar amb l'energia eòlica de la tramuntana al Pla de les Gates, a Roses, amb un aerogenerador pilot de 33 metres d'alçada, després d'intentar-ho a la muntanya cadaquesenca del Pení, sense aconseguir-ho per incompatibilitat legal amb l'existència d'una base militar. 

Al cap de tres anys, el març del 1984 s'inaugurava el primer molí d'energia eòlica "al.legal" de Catalunya i segon d'Espanya a Vilopriu (Alt Empordà), després del prototipus instal.lat dos anys abans a Tarifa (Cadis) per aprofitar el llevant encanalat per l'estret de Gibraltar (el primer aerogenerador del país connectat a la xarxa s’havia instal.lat a la badia de Palma de Mallorca el març del 1983). El de Vilopriu va ser íntegrament dissenyat per la cooperativa de deu joves enginyers catalans Ecotècnia, nascuda al caliu del moviment a favor de les energies alternatives. 

La petita empresa barcelonina d'alta tecnologia "de garatge", com les llegendàries de la Silicon Valley californiana, no va rebre suficient suport financer, industrial ni polític, malgrat tractar-se d'un sector estratègic de futur amb gran potencial d'allò que ara s'anomena valor afegit i omple tantes boques. La política industrial dels governs català i espanyol no donava per més. 

En conseqüència, es va veure absorbida per la multinacional Alstom. Actualment Ecoctècnia-Alstom és una gran multinacional del sector, amb fàbriques de l'especialitat a tot arreu menys a Catalunya (la del Pla de Santa Maria, a la Conca de Barberà, es dedica a l'energia solar). 

Un mes després de la instal.lació del primer molí de Vilopriu per aprofitar l’energia de la tramuntana, el primer parc eòlic de tot Espanya es va estrenar el 9 d’abril del 1984 al Puig de la Malaveïna de Garriguella (Alt Empordà), damunt la carretera vella de Peralada. Estava format per un conjunt de cinc aerogeneradors en paral.lel, instal·lats sobre torres metàl·liques de dotze metres d'alçada. El baix rendiment de l'emplaçament triat va fer-lo traslladar el 1991 al Puig Alt de Roses, al capdamunt de la muntanya del Pení, amb sis aerogeneradors. Una de les pales dels vells aerogeneradors figura avui a l'entrada de Garriguella com a memorial del primer parc eòlic.

El parc eòlic del Puig Alt de Roses (490 m) va ser desballestat el 2007, per l'obsolescència d'una tecnologia en ràpida evolució i per la declaració de l’indret com a Parc Natural de Cap de Creus, sense possibilitat legal d’englobar aquesta mena d’equipaments (van ser donats al Museu de la Ciència de Barcelona i a l'IES Pere Martell de Tarragona). Avui no hi ha cap parc eòlic en activitat a les comarques gironines. 

Catalunya es troba a la cua en aquesta matèria (només el 0’48% de l’electricitat que consumeix prové d’aerogeneradors, pel 21% al conjunt d’Espanya). La gran majoria dels 17 parcs eòlics en funcionament a Catalunya s'han erigit a zones rurals feblement habitades de Tarragona i Lleida. 

El govern de la Generalitat va aprovar el 2009 la instal.lació de mig centenar de parcs eòlics suplementaris, els més extensos dels quals s'havien de concentrar a la Terra Alta, per solventar en part l'endarreriment acumulat. Per contra, Espanya s'ha convertit en el quart país del món en potència eòlica instal.lada (després de Xina, Alemanya i Estats Units), gràcies a l'activa participació de les grans companyies elèctriques en la seva producció i transport a través de la xarxa general, tot i que la tendència coneix davallades. 

Els molins de nova generació instal.lats el 2008 per Ecotècnia-Alstom al parc eòlic de la Collada, al Perelló (Baix Camp), eren en aquell moment els més alts d'Espanya. La potència de les turbines eòliques s'havia multiplicat per 120 en comparació amb la primera de Vilopriu l’any 1984. Ara les aspes tenen 50 metres de longitud cadascuna i les torres 140 metres, una alçada que supera la del Big Ben de Londres (96'3 m) i s'equipara amb la de la Torre Agbar barcelonina (144 m). 

El professor Sergi Saladié, de la Universitat Rovira i Virgili, coordinador del Catàleg del Paisatge a les Terres de l'Ebre, manifestava arran d’aquella inauguració del 2008 que només el 2 % dels beneficis de les instal.lacions reverteixen al territori i que l'únic criteri seguit per a concentra-les és el preu del sòl. La gent les anomena els "ventiladors". 

Catalunya ha quedat al furgó de cua en la cursa de les noves tecnologies per a la producció d’electricitat. La tramuntana empordanesa no serveix de res, de moment, en aquest aspecte. De l'altre cantó immediat de la frontera, el mateix vent genera la situació inversa.