La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur fins la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret a la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és tan detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que, arribat a aquest punt d’Aiguablava, redueixo la velocitat. De vegades fins i tot aturo el cotxe, baixo i estiro les cames entre racons que resulten invisibles als apressats. M’agrada embadocar-me als camps de garrofers d’Aiguablava. Sobreviuen a la vora de la carretera, abans que el terreny no es converteixi en una altra urbanització. Passejo entre els exemplars supervivents, esprimatxats,
abandonats, com si ho fes a un camp de ruïnes il.lustres. Els rodejo i els contemplo amb la mateixa admiració com ho faria a Empúries, Agrigent o Delfos.

N’observo els matisos segons la temperatura estacional dels colors i la claror del dia. Hi comprovo que despullat no vol dir eixarreït, hi ha nueses molt carnoses. Sobri no equival a dessaborit, pot significar l’art de dir-ho quasi tot amb quasi res. L’harmonia sempre conviu amb la discordança, es defineix per contrast amb el seu oposat. 

La majoria de passavolants d’Aiguablava no deuen saber ni distingir un garrofer, encara menys atribuir-li cap utilitat. Abans del turisme tota aquesta vall era entapissada de vinya, oliveres, ametllers i garrofers, els conreus prims del secà de subsistència.

La llavor triturada de les garrofes, el garroví o garrofí, encara s’utilitza a Mallorca com espessidor natural dels seus cèlebres gelats, d’algunes salses i com a substitut del cacau en pastisseria. També s’utilitza com ingredient de pinsos animals. 

De vegades m’ajupo i agafo una tavella rescalfada pel sol, madura, quasi negrosa, color de vi dens o d’albergínia. La parteixo i l’ensumo. 

No es poden entendre moltes desviacions d’aquesta terra sense saber olorar una tavella de garrofa, interpretar de manera instintiva l’agror mil.lenària de la seva dolcesa, la seva inèrcia arrelada a mig camí entre les pedres i el mar, la seva essència tan dilatada i avui aparentment inútil, el seu rastre físic i moral del que vam ser. 

A Begur, municipi del qual depèn Aiguablava, s’hi havia passat molta gana. Sobretot després de l’incendi del 1919 que va significar la mort de la fàbrica surera Forgas, l’emigració de la meitat del cens municipal i la reorientació dels que van quedar's-hi cap a activitats complementàries com la pesca i els petits conreus, abans de la irrupció del turisme. Les garrofes servien per alimentar els animals de tir i, en moments de penúria, també els humans. 

Ara els garrofers sobreviuen incrèduls. Serveixen perquè uns últims badocs com ara jo, conscients del significat del temps que simbolitzen, els mirem amb una pietat amarada de comprensió, feliços pel simple fet de veure’ls vius.