Els grans clàssics grecollatins reclamen nous traductors d'avui

La venerable col.lecció Bernat Metge de traduccions dels clàssics grecollatins al català, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó i mantinguda fins avui pels descendents, acaba de traspassar el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta els feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la revista Sàpiens. Publicarà quatre novetats per any, les primeres de les quals seran la Metafísica d’Aristòtil i les tragèdies de Sèneca. Els 417 títols publicats al llarg dels últims 94 anys per la col.lecció Bernat Metge la converteixen en un autèntic monument des de molts punts de vista, però els monuments també s’han de renovar, i les traduccions encara més. Les obres mestres dels clàssics grecs i llatins ho són precisament per la seva capacitat d’atraure noves generacions de lectors. La col.lecció Bernat Metge es venia sobretot per subscripció. El meu pare va ser un d’aquells devots subscriptors. Durant la meva infantesa vaig veure arribar puntualment a casa cada nou volum, que ell
arrenglerava curosament al costat dels anteriors, sense gairebé ni obrir-lo. La insolència adolescent em va fer preguntar-li més endavant quan pensava llegir-los, i em va dir que ho faria un cop jubilat. A la seva mort, vint anys després de jubilar-se, la llarga col.lecció de lloms ocres continuava intacta, amb les pàgines intonses (sense tallar).

El prestigi dels grans clàssics, emmidonats en les traduccions i les enquadernacions de la Bernat Metge, imposava massa. Representaven més un voluntariós reconeixement cultural que no un plaer de lectura. Si aquells mateixos títols s’haguessin vist editats en format de butxaca i en traduccions de llenguatge planer, haurien resultat molt més accessibles al públic en general, al lector no especialitzat. 

El valor d’un llibre no es mesura només pel prestigi social que se li atribueix. Molt sovint es mesura encara més per les pàgines rebregades i carregades d’anotacions, per l’enquadernació desballestada al llarg de múltiples lectures, fins i tot per alguna taca de greix sobrevinguda per accident damunt les frases impol.lutes de l‘autor clàssic. Un llibre és un instrument d’ús, una eina pràctica, no només un reliquiari de les essències. 

La venerable col.lecció Bernat Metge es basa en traduccions al català i aquí és on té més camí per eixamplar lectors. Som un petit país que ha estat capaç de produir la traducció de l’Odissea d’Homer considerada entre les millors del món per la seva riquesa filològica i, alhora, entre les menys llegibles pel lector comú. 

Les traduccions dels dos grans poemes homèrics, la Ilíada i l'Odissea, han tingut molta importància en la formació de les altres literatures. En prosa, la traducció més valorada de l'Odissea al castellà és la de Luis Segalá Estalella, publicada a Barcelona el 1910. La primera traducció en vers al català va ser publicada el 1919 per Carles Riba, revisada en una nova edició el 1948 i reeditada així des d’aleshores. Carles Riba va utilitzar un català literari de perfecció pionera, però que resulta tot sovint incomprensible. 

No he entès mai del tot la millor traducció moderna de l’Odissea, feta precisament en la meva llengua. M’he hagut de refugiar en versions d’altres idiomes que ha anat col.lecionant. La de Carles Riba em resulta abstrusa, no em serveix. 

De vegades em consolo amb paraules de persones que han manifestat un problema semblant davant la magna versió ribiana, davant les traduccions dels clàssics en general. Quan Miquel Dolç va rebre el Premi Nacional de Traducció per la seva versió de De la natura, de Lucreci, va declarar: “Cada generació necessita una traducció. Els autors vius per sempre necessiten revisions constants”.

Carme Serrallonga apuntava encara més dret: “Les traduccions del grec de Riba gairebé no es poden llegir. El seu català és tan grec que amb prou feines sembla català”. 

Carles Riba va produir una versió anormalment rica en una llengua de lectors anormalment pobres. El resultat es fa difícilment intel.ligible (l’any 2015 va aparèixer una nova traducció de l’Odissea per part del professor valencià Joan Francesc Mira). He consultat filòlegs de confiança perquè m’ajudin a entrar en aquella traducció. Ho he intentat amb reiteració, però continuo sense trobar la gràcia a la seva versió d’una obra fascinant. Necessito una traducció menys bona. 

També es cert que passa una cosa semblant en qualsevol llengua. Quan el 1985 va editar-se en francès una nova traducció del Gorgias de Plató per part de Monique Canto, el membre de l'Acadèmia Francesa Jeean Dutourd escrivia a la seva ressenya: "Els traductors de Plató es troben generalment intimidats per l'enorme estatura d'aquest Zeus de la filosofia. D'això se'n deriven textos pesats, traduïts quasi paraula per paraula, el que provoca una lectura àrida per als qui no saben grec antic. Monique Canto ha aconseguit una cosa rara i meritòria: ha oblidat que vint-i-quatre segles ens separen de Plató, l'ha traduït com si s'hagués mort abans d'ahir". 

A la ressenya de Le Monde sobre la mateixa traducció, Rogel-Pol Droit posava idèntic accent: "Els personatges, com a l'original, tenen cadascun el seu to i el seu estil. Però, sobretot, parlen finalment un francès viu, pròxim del nostre, més fidel al grec que la llengua encarcarada dels diccionaris acadèmics". 

Aquesta és la gran oportunitat dels nous propietaris i nous traductors de la col.lecció Bernat Metge per tal que, a més de venerable, sigui més llegida.