Els dies de vent molt fort, com aquests últims, penso en Portbou. És on bufa de manera més brutal. Per això el poble no havia existit mai, era una badia deshabitada del terme municipal de Colera. El va inventar la ignorància moderna dels enginyers de ferrocarrils, a un indret de tramuntana especialment acanalada. Els butlletins meteorològics acostumen a esmentar l’observatori de Portbou per donar les velocitats del vent més tremendes. Aquest municipi va ser un fet contra natura. Va néixer amb la línia fèrria internacional inaugurada el 1878 i hauria mort amb la seva actual decadència, si no fos perquè el turisme li allarga l’agonia. Tot plegat no impedeix que m’hi deixi caure de tant en tant i, a la meva manera, l’estimi. Conté un
equipament poc conegut que m’hi fa peregrinar. És tracta de l’Estació Meteorològica Automàtica (EMA), situada des del 1998 prop de l’antic post duaner del Coll dels Belitres, a 196 metres d’altura, a la muntanya litoral fronterera. És la que registra les dades sobre les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. També és cert que s'alça a un cim acarat al vent, amb velocitats més elevades que no les que bufen a la terra baixa.
equipament poc conegut que m’hi fa peregrinar. És tracta de l’Estació Meteorològica Automàtica (EMA), situada des del 1998 prop de l’antic post duaner del Coll dels Belitres, a 196 metres d’altura, a la muntanya litoral fronterera. És la que registra les dades sobre les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. També és cert que s'alça a un cim acarat al vent, amb velocitats més elevades que no les que bufen a la terra baixa.
L’EMA de Portbou pot semblar sobre el terreny una instal.lació irrisòria, modestíssima i sense cap mena de glamur. En canvi per a mi és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional, potser fins i tot una estructura d'Estat.
Arran de l’episodi de vent del 24 de gener del 2009, va tornar a marcar una ratxa màxima de tramuntana de 200,2 km/h. Però no és necessari caure en truculències. També va establir aquell mateix dia que la velocitat mitjana de la tramuntana al llarg de 30 minuts havia estat de 99,7 km/h.
Portbou va tenir el seu moment de glòria arran de la inauguració de la línia fèrria internacional, quan aquell nou mètode de transport era utilitzat per l’alta burgesia que es traslladava a París. També era utilitzat per un important volum de mercaderies, que ara embussen i contaminen l’autopista.
L’època daurada dels duaners i els transitaris va fer que nasquessin entre les noves famílies de Portbou futures personalitats com l’escultor i col.leccionista d’art Frederic Marés (1893), la pintora Ángeles Santos Torroella (1911) i el seu germà crític d’art i poeta Rafael Santos Torroella (1914) o el catedràtic d’Economia i rector de la Universitat de Barcelona Fabián Estapé (1923).
Posteriorment hi han nascut, de manera més escadussera, la novel.lista Maria Mercè Roca o el periodista Ramon Iglesias, autor de la frase recent: “Portbou ha seguit instal.lat en la recessió eterna, fins a la quasi agònica extinció“ (Diari de Girona, 22-1-2017).
Estic segur que també se l’estima a la seva manera i hi pensa els dies de ventada.
Llegit i sentint els xiulets, vas a una finestra xiula d'una manera, t'acostes al balco i xiule amb la barreja del soroll de la barana del balcó, els portbouencs estem ben tocats per la tramuntana, quan la tenim volem que marxi i quan porta dies sensa visitarnos la desitjem, per tan crec que en Ramon també l'estima encara que sigui a estones.
ResponElimina