Què se n’ha fet dels ramets de violetes, on són?

Tres joves emprenedors sorgits de l’escola de negocis ESADE han creat a Barcelona una petita empresa de nova factura --ara se'n diu una start-up--, especialitzada en comercialitzar rams de flors. El comprador encarrega per Internet i porten el ram a l’adreça desitjada. Això ja ho feia Interflora a escala internacional, potser els joves emprenedors locals milloraran el circuit de proximitat. La qüestió no és el circuit, sinó les flors. De moment la nova empresa barcelonina The Colvin Co treballa amb rams preestablerts, entre els quals el comprador tria. Aquests rams prefabricats no em diuen res. La qüestió continua sent les flors, la seva pluralitat natural i la seva accessibilitat. Les parades de flors de la Rambla
barcelonina fan la major part del calaix amb la venda de souvenirs turístics, com ara imants de nevera. No és cert que en el món d’avui es venguin menys flors. El problema és l’estat de la Rambla, no les flors.

L’empresa barcelonina de floristeria Navarro ha aixecat un imperi, obert les vint-i-quatre hores cada dia de l’any, al llarg de dues cèntriques travessies del carrer València, entre Llúria i Girona, inclosa la façana del mercat de la Concepció. La varietat de l’oferta i la desfilada de clients és incessant. Comprar flors no és cap costum passat de moda. 

A Barcelona ens permetem el luxe de tenir dos mercats centrals de l’especialitat, descoordinats a pocs quilòmetres de distància. A Mercabarna han modernitzat la llotja de l’antic Mercat de les Flors de Montjuïc (avui teatre municipal), per aplegar-hi sobretot distribuïdors i minoristes. El tradicional Mercat de la Flor de Vilassar de Mar reuneix productors i majoristes. Allò que ha canviat és la importació de la majoria de les flors, la globalització floral. 

A un petit país de 7 milions d’habitants, el dia de Sant Jordi es venen 7 milions de roses segons les estimacions dels majoristes, als quals el govern del PP ha rebaixat l’IVA del 21% al 10%, contràriament als llibres. Només el 15% de les roses de Sant Jordi són de producció local.

La resta provenen per via aèria de Colòmbia i Equador (72% del total) i en menor mesura d’Holanda, del sud d’Espanya i de països africans com Kènia i Etiòpia. Les plantacions industrialitzades de roses d’exportació a Colòmbia i Equador, potenciades per plaguicides i fertilitzants sintètics, causen problemes de contaminació i sobreexplotació de les reserves d’aigua, sense parlar de la retribució de la mà d’obra d’allà. 

Als afores d’Amsterdam, el Wall Street de la flor tallada que és la borsa mundial d’Aalsmeer marca cada dia la cotització de la rosa, el crisantem, el clavell, el lílium, el gladiol... Al punt de migdia ja han buidat els 700.000 metres quadrats de naus en vidriera, on les flors s’acumulen des del vespre anterior. Hi circulen cada any 900.000 milions de roses, 250.000 milions de tulipes, 200 milions de clavells, 100 milions de crisantems.

La proximitat de l’aeroport de Schiphol facilita el ràpid trasllat quotidià als cinc continents. Un lot de roses marroquines transita cap el Japó, igual com un contingent procedent de França pot ser revenut als detallistes del mateix país de procedència un cop seleccionades, tallades, polides i arreglades allí. Holanda controla el 63% del mercat mundial d’exportació de flors. 

A Girona el certamen Temps de Flors converteix durant vuit dies de primavera els patis i raconades monumentals del Barri Vell en un dels indrets més afortunats –i més concorreguts-- del país, una autèntica il.luminació de fe en la poesia de les flors, un fenomen de seducció que emana del cop de sang d’aquestes plantes en el seu instant anual de plenitud. 

Les flors representen un dels indicadors subtils del grau de civilització de cada lloc. Deixar-se seduir per les flors no equival en un desmai nyeu-nyeu, també pot ser una demostració de força, un desplegament de cultura, una exhibició de domini sobre el caos. 

No es venen menys flors en el món d’avui, la qüestió és que les han industrialitzat una mica massa. Per posar un cas, ara resulta molt difícil trobar una de les flors més populars durant llargues dècades, segurament durant segles: els ramets de violetes embolicats amb la pròpia fulla i lligats amb fil de cosir, que el comprador es posava amb orgull a la solapa o dipositava delicadament en un pitxer. És clar, les violetes s’adapten malament a l’escala industrial, al circuit d’Internet, a les floristeries start-up. 

Cada mes de març vaig a retrobar-les ben ben vives als boscos humits d’alzines, encara que hagin desaparegut de la circulació a les floristeries. Probablement és culpa de la seva modèstia. Les violetes no deuen ser negoci, malgrat haver estat tan populars i tan utilitzades en perfumeria i farmacopea, fins i tot a la cuina en salses i melmelades. El seu blau intens va donar nom a un color propi de la paleta, així com a incomptables poemes i cançons. La violeta era una flor central, una flor de referència. 

M’agradaria poder col.locar un ramet de violetes cordials, lluents i fragants al costat del teclat del meu ordinador o al centre de la taula del dinar amb convidats. M’adono que això s’ha convertit en una pretensió fora de lloc, i em dol.