Vaig néixer i em vaig criar prop de la Sagrada Família, a l’ombra tenebrosa de les torres del temple “expiatori”, en construcció des del 1882. Tantes dècades desprès no només continua creixent en volum. També creix en el despropòsit de voler aixecar catedrals d’aquestes dimensions en ple segle XXI. Es tracta d’un despropòsit primordialment turístic, i per això enganyós. La Sagrada Família no l’aixequen els feligresos creients, sinó la recaptació a la taquilla de més de 20 milions d’euros anuals procedents de la venda d’entrades als 3,7 milions de visitants forasters, més del doble que la
població de la ciutat.
població de la ciutat.
La junta promotora de les obres és una fundació canònica presidida pel bisbe de Barcelona. La Sagrada Família està exempta de pagar l’Impost de Bens Immobles (IBI), com tots els edificis eclesiàstics. Els responsables s’han mostrat disposats –només faltaria!-- a negociar amb l’actual Ajuntament la llicència d’obres que no han tingut mai.
Encara s’han d’aixecar sis descomunals torres més, les quals canviaran l’escala del monument, la seva incidència en l’entorn urbà i el perfil de la ciutat. La torre central tindrà 172,5 metres, la construcció més alta de Barcelona, per damunt de la Torre Mapfre de Vil.la Olímpica o de l’edifici de l’arquitecte Jean Nouvel a la plaça de les Glòries. Serà més alta que la cúpula San Pere del Vaticà i que l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Els promotors pretenen donar per acabat el despropòsit l’any 2026, centenari de la mort de Gaudí.
Al llarg de la història s’han comès moltes barrabassades en nom de la religió. La Sagrada Família n’és una de ben actual, un parc temàtic en ple centre de la ciutat, una bombolla turística que afavoreix la bombolla immobiliària, la pèrdua del comerç de proximitat, de la cohesió social i de la identitat de l’espai públic del barri. Sobre l’estètica rococó del temple creixent, el seu sentit de l’equilibri i la seva prepotència, les opinions són lliures.
La idea original d’Antoni Gaudí, mort el 1926, podia ser visionària, per no dir psicodèlica. Deixar-la com ell la va deixar hauria estat una opció. Pretendre culminar-la, fins el paroxisme, encara es podia entendre sota el nacional-catolicisme franquista. Accelerar les obres amb noves tècniques constructives, sense gaire oposició durant les últimes dècades de democràcia i laïcisme, resulta molt més discutible.
La Sagrada Família no és només un temple, també és un barri de la ciutat al qual els veïns tenen dret a viure sense sentir-se actors secundaris ni ciutadans gradualment arraconats pel mastodont i les seves seqüeles. Crear la prevista plaça d’accés a la façana de la Glòria (la del carrer Mallorca) significaria l’expropiació de dues illes d’habitatges.
L’associació de veïns de la Sagrada Família ha demanat que l’Ajuntament inspeccioni i corregeixi les actuals columnes del portal de la Glòria que envaeixen l’espai públic del carrer Mallorca i vulneren la legalitat urbanística. L’entitat proposa igualment crear un “delme eclesiàstic” a la inversa, una taxa especial d’un euro per entrada venuda, de manera a compensar els sobrecostos que el temple genera a la ciutat en matèria de seguretat, neteja, enjardinament, etc.
Dintre de la llibertat de gustos, a alguns la Sagrada Família els agrada o fins i tot els apassiona. A Facebook es troba un grup tancat de 396 seguidors de les obres, pedra a pedra, com un autèntic club de fans en xarxa.
Ja he dit que vaig néixer i vaig créixer a l’ombra de la Sagrada Família. Era la plaça on anava a jugar, però de petit no em fixava en el temple. Si en algun moment ho feia, em semblava una edificació incomprensible, capaç de despertar mitja por amb la seva presència espectral. Ara encara és més voluminosa i quan la reveig, molt de tant en tant, em provoca aquell mateix desassossec, la mitja por de quan era petit. Procuro evitar-la. No m’hi he acostumat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada