Les zamburiñas de la Ria d’Arousa o l’absolució dels pecats

La colla d’amics hem convingut que ens trobem abocats a una època de precarietat i que, si volem sobreviure als abusos de l’oligarquia, cal que ens mobilitzem per preservar els principis, icones i tradicions que ens havien convertit en persones civilitzades. Per exemple, anar a passar uns dies a la Ria d’Arousa a menjar pop guisat amb fabes i gambots, així com marisc del més fresc i bé de preu. Ens hem instal.lat a la Pobra do Caramiñal, vila d’arenals fecunds en valors eterns com ara les zamburiñas carnoses i vibràtils, criatures bivalves de la més alta consideració que aquí s’alimenten del millor fitoplàncton. Abans de passar als plaers que encara no són prohibits ni prohibitius, m’han volgut fer conèixer una mica Galícia, l’única comunitat
autònoma governada amb majoria absoluta pel PP, la terra de Franco, Fraga, Rajoy i alhora de la gran poetessa Rosalia de Castro, del diputat republicà fundacional Daniel Rodríguez Castelao (l’autor de la sentència “El gallec no protesta, emigra”), del fabricant de roba de moda que posseeix la primera fortuna d’Espanya, de la catàstrofe ecològica provocada pel petrolier Prestige el 2002 que fa ressonar el “Nunca mais”, del flagell del narcotràfic a una Sicília nòrdica i celta, dels actuals alcaldes de la nova esquerra alternativa En marea a les tres capitals (Ferrol, A Coruña, Santiago) i dels primers banquers que acaben d’ingressar a la presó per la fallida de les caixes d’estalvi des que va esclatar la crisi financera i les retallades.

Així, doncs, abans de passar al marisc m’han fet avinent que Galícia té pràcticament la mateixa extensió que Catalunya, però només 2,8 milions d’habitants. Una tercera part dels dies de l‘any no hi plou. M’han ensenyat que l’orvalho i l’orujo són dos lubricants. La flota pesquera gallega és la primera d’Europa, però molts gallecs han hagut d’emigrar. La primera ciutat de Galícia continua sent Buenos Aires. 

També m’han fet aprendre el calendari i l’escala zoològica bàsica. A la primavera cigales, ostres i cloïsses vives. A l’estiu llobregant, llagosta, musclos, percebes i navalles. A la tardor zamburiñas, vieires i gambots. A l’hivern més zamburiñas, centollo i nècores. Dintre del marisc s’inclouen els moluscs (navalles, cloïsses, ostres, musclos, pop), els crustacis (llagosta, llobregant, cigales) i alguns equinoderms (garoines o eriços de mar). En el capítol del peix, a l’hivern hi empaitem la lamprea o llampresa, una exquisida serp de mar --com el congre o l’anguila--, que a molts altres indrets s’ha extingit i aquí no. 

Un cop establert tot això, hem començat per pujar en peregrinació al mirador de la muntanya de la Curotiña per obtenir una visió de conjunt. De seguida ens hem afanyat a baixar per anar a fer l’aperitiu de musclos al portitxol de Palmeiras i a dinar sota la parra del restaurant Xanxo. L’endemà ho hem fet al restaurant Viana do Prior i el tercer dia a Casa Manolo, sense comptar els aperitius al bar Vapor, a la terrassa Chicolino o al bar La Tertúlia. 

A cada sobretaula hem brindat amb un orujo que alleugereix la consciència com si fos l’absolució dels pecats. I al tercer dia hem retornat a casa contents, reassegurats en la necessitat inajornable de mobilitzar-nos si no volem sucumbir.