L’atracció dels nostres avions estavellats, potser macabra

A la muntanya del terme de Cantallops (Alt Empordà)  encara hi queda un vestigi gegantí del paorós incendi forestal que el juliol del 1986 va calcinar 30.000 hectàrees durant tres dies i tres nits de tramuntana a la ratlla de frontera del Pertús i la Jonquera, a la serra de l’Albera. La vegetació s’ha anat refent com ha pogut, però enmig del bosc hi continua, trenta anys després, la carcassa de l’avió francès que s’hi va estavellar mentre participava a l’extinció de les flames, amb un balanç de quatre tripulants morts. La ferralla no l’ha volguda ningú. S’ha convertit en la “Ruta de l‘avió” per a senderistes, boletaires, ciclistes de muntanya i practicants del joc de geocerca amb GPS, que s’hi fan la foto. El grinyol del timó de direcció, a la cua de l’avió, trenca el silenci del
paratge boscós els dies de tramuntana. S’hi distingeixen clarament les ales, el tren d’aterratge, una gran part del fuselatge i el motor.

Es tractava d’un avió comercial DC-6 adaptat per a l’extinció d’incendis, amb el doble de capacitat que els 6.000 litres d’aigua dels Canadair. Havia sortit de la base de Marinhan, prop de Marsella. Acabava de descarregar damunt del foc quan les seves pròpies dimensions van afavorir que una sobtada ratxa de vent frontal el desestabilitzés i l’impedís superar per pocs metres el Puig de les Canals, on va encastar el morro. Cinc minuts després de la col.lisió va explotar el dipòsit de combustible. La detonació es va escoltar quilòmetres enllà, seguida per unes altres d’origen desconegut (eren les reserves d’explosius del camp militar de Sant Climent Sescebes, que amb la temperatura anaven detonant). 

El mes de setembre següent es va col.locar prop del lloc de l’accident una làpida en marbre jaspiat amb el nom dels quatre tripulants: el pilot Jean Pierre Davenat, el copilot Jacques Ogier, el mecànic Roland Denardi l'ajudant Jack Le Bel. Els primers anys hi acudien cada 19 de juliol familiars i autoritats dels dos cantons de la frontera. Ara ja no tant. 

No és l’únic avió estavellat que s’ha convertit en punt d’atracció, en reclam d’excursions familiars. Una gran proporció dels senderistes que transiten prop de la masia de Font de Corts, a Santa Fe del Montseny, ho fan per anar a trobar les restes de l’avioneta Mooneyque que es va estavellar el 27 de març de l’any 2000, quan es dirigia de l’aeroport de Múrcia al de Perpinyà. L’únic ocupant, un pilot britànic de 71 anys, va morir a l’acte. La ferralla tampoc no l’ha volguda ningú. 

Ni tan sols és un cas únic al Montseny. Prop de cinquanta anys després de l’accident de l’avió xàrter anglès Havilland DH-106 Comet 4 de la companyia Dan Air, procedent de Manchester carregat de turistes britànics, que va costar la vida als 112 passatgers i tripulants la tarda emboirada del 3 de juliol del 1970 a la muntanya de les Agudes, les peces que se’n troben escampades pels voltants són cada vegada més petites. Però encara se n’hi troben, ja siguin metàl.liques, de plàstic, del cablatge, dels llums o de les pertinences dels viatgers. 

Es va estavellar a un bosc en fort pendent de la finca Regàs, al terme d’Arbúcies, a 1.100 metres d’altitud. Els equips de salvament van haver de despenjar dels arbres restes humanes en un radi de més de 300 metres. Pel que fa a les restes materials, només van recollir els trossos més importants. 

Durant la meva joventut els trossos que hi recollíem no eren pas tan petits. Constituïen l’atractiu potser macabre de l’excursió. Cada fragment retorçat, calcinat o simplement dislocat que localitzàvem era com un llibre obert d’aventures. La tradició continua, malauradament. 

L’escriptora Cristina Masanés acaba de dedicar a l’últim número de la revista semestral Alberes un excel.lent article a l’avió estavellat de Cantallops: “Que no el retirin, l’avió adormit de l’Albera. La seva presència de ferro esberlat té una estranya capacitat per congelar el temps. Tot i que la vegetació avança, aquest gros animal de ferro impecablement blanc fa com si l’accident acabés de passar”.