La tècnica de la pedra seca contra l’abrasió del temps

A Mallorca acaben de crear un Gremi de Margers per reconèixer, transmetre i homologar el vell ofici dels constructors en pedra seca que caracteritza una part del paisatge patrimonial de l’illa. A Catalunya opera de fa anys la Coordinadora de la Pedra Seca amb el mateix esperit. Una de les edificacions més admirables i menys valorades de l’home són els marges de pedra seca, destinats a convertir els pendents rostos i abruptes de les muntanyes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb sentit utilitari i rehabilitador, convertir-lo en una trama territorial

estructurada, pentagramada per les ratlles lítiques. El pes de la pedra degudament encaixada contraresta la pressió de la terra que suporta cada feixa.

Es tracta d’una tècnica constructiva mil.lenària que prescindeix d’argamassa, morter o calç, basada en l’habilitat d’encaixar pedres de formes irregulars amb les més petites col.locades a pressió per fer de falca i subjectar el conjunt. L’ús més abundant correspon als murs de contenció per anivellar el terreny atalussat, però també s’utilitza per bastir parets de tanca que divideixen les propietats i barraques, així com per empedrar camins. 

No és cert que sigui una tècnica essencialment mediterrània. Resulta habitual també a l’Atlàntic, per exemple a la Ribeira Sacra gallega o a les faldes terrassades de les muntanyes abocades al tram portuguès del riu Duero, fins arran d’aigua. A Anglaterra remunta igualment a l’antiguitat i un dels principals tractats en la matèria és el d’Alan Brooks Dry Stone Walling (British Trust for Conservation Volunteers Ltd. Londres, 1977). 

La inusitada extensió de 6.000 quilòmetres de feixes de pedra seca a totes les faldes de la comarca vinícola rossellonesa de Banyuls i Cotlliure impressiona per l’extensió panoràmica. No cal dir que era una tècnica completament manual, ajudada com a molt pel transport a lloms de mules. Actualment les versàtils excavadores de petites dimensions que reben el nom de pala-aranya “robotitzen” una part de la feina, encara que l’art d’encaixar les pedres continua requerint una saviesa i una habilitat heretades. 

Josep Pla va copsar la quantitat de suor acumulada durant segles en aquests feixes de supervivència, dominades por la tenacitat d’homes i dones que lluitaven contra l’abrasió del temps amb els mitjans al seu abast, alçats contra la fatalitat dels elements que ells tenien la gosadia de no considerar inexorables. Va escriure al llibre Notes disperses: “Aquest fou un país de vinyes. Les vinyes el construïren. De seguida que la terra fa una ondulació, hi ha una paret seca –una paret seca feta per un home obscur, desproveït de la noció del temps, que lligà les pedres, en feu un graó i hi plantà la vinya”...