En defensa de l’arabisme de la professora Dolors Bramon

També publicat a Eldiario.es

No tinc el gust ni la necessitat de conèixer personalment la professora Bramon. Ignoro en quin entrejoc de capelletes, simpaties o antipaties es troba o deixa de trobar-se i si aquesta és la causa de les diatribes rebudes pel seu últim llibre L’islam avui, que acaba de publicar l’editorial barcelonina Fragmenta. En canvi, he llegit amb el màxim interès el llibre en qüestió i els anteriors seus. M’han semblat més instructius, treballats i equànimes que no pas altres d’autores merament libel·listes, com Pilar Rahola quan va publicar
La República Islámica de España.

Potser el principal i aberrant problema és que la professora Bramon sigui arabista i islamòloga, és a dir, estudiosa i professora a la Universitat de Barcelona del món àrab i l’islam, en particular del passat islàmic de les terres catalanoparlants. Treballa en la línia d'il.lustres arabistes catalans contemporanis, com els professors Joan Vernet o Pere Balañá, per no allargar la llista. 

Des del capítol introductori del seu nou llibre, Dolors Bramon estableix: “Molta gent –musulmans o no— ignoren que algunes de les indicacions que més vegades apareixen a l’Alcorà són precisament el verb raonar, pensar, reflexionar o similars” 

Cap al final del llibre, a la pàgina 220 afegeix: “Així les coses, crec que val la pena replantejar-se si les idees que circulen entre la majoria dels occidentals sobre l’islam tenen un fonament veritable o si bé no passen de ser mers tòpics. És evident que el mateix cal dir de la imatge que tenen bona part dels musulmans sobre això que anomenem Occident”. 

No es tracta d’un debat entre raó i fe, sinó de permeabilitat entre diferents sensibilitats, esperit de convivència, controvèrsia pacífica i obertura mental enfront del dogmatisme inquisitorial, l’integrisme excloent, la rigidesa conservadora. Sense respecte mutu no hi ha convivència, i en aquest punt les religions han donat generalment un pèssim exemple. 

Sense esperit crític no hi ha modernitat. La raó, la llibertat de pensament, el valor de la crítica, la renovació de les interpretacions dels dogmes i, per via de conseqüència, de les estructures socials de govern, es veuen afavorides per la lectura d’aquest llibre. 

La tasca de la professora Bramon no mereix els atacs insidiosos rebuts (la ressenya incendiària de Jordi Galves es titula directament “Com no prohibiu aquest llibre?”) ni necessita la meva defensa. Allò que necessita és que pugin els índex de lectura, del país en general i del seu últim llibre en particular.