Tot el Mediterrani i una llàgrima ahir en la veu de Maria del Mar

Ahir dimecres em van invitar al primer concert de la gira amb què Maria del Mar Bonet i el seu públic celebrem “50 anys d’escenaris“, en plena activitat, a punt d’editar el nou disc Ultramar enregistrat a l’Havana. La mallorquina ha portat la veu en català del Mediterrani arreu del món, amb un grau de qualitat i un dinamisme reconeguts. La celebració no va tenir lloc al Palau Sant Jordi ni a l’Olympia de París ni al Central Park de Nova York –tres escenaris on ha actuat—, sinó a l’ateneu del barri on va fixar la seva primera residència quan es va establir a Barcelona, al teatre dels Lluïsos d’Horta. L’amplitud artística de Maria del Mar Bonet al llarg de
35 discos editats abraça les cançons tradicionals, els poetes, el jazz, els cantautors, les fonts gregues i la riba àrab. Ahir va tornar a desplegar aquella emissió segura de matisos sinuosos d’increïble bellesa, el relleu expressiu voluptuosament trenat de passió i alhora sobrietat, uns colors de greus corporis i aguts poderosos: força, vol, tensió, gust, audàcia, densitat, aplom i fondària.

La matèria sonora de la qual estan fets els somnis no és un somni eteri, una pura il.lusió del desig innat de bellesa. D’un concert de Maria del Mar Bonet sempre se’n surt materialment una mica més savis, més elegants i més feliços. 

Qualsevol dels gèneres l’ha revestit d’un enfoc coratjós, una exigència artística elevada i una veu única. El Mediterrani és una evidència i alhora un concepte difícil de cenyir en la seva diversitat. No representa una realitat cohesionada ni harmònica, en canvi ella ha sabut posar l’accent lúcid damunt d’una identitat multicultural arrelada. Les idees complexes i les identitats mestisses no són per força de comprensió àrida ni reservada a una elit del pensament. 

Ningú no sap definir ben bé el Mediterrani, però tothom reconeix que aquest petit mar entre terres –molt més reduït que els altres oceans-- va ser l’origen de la cultura occidental i que avui s’està convertint en focus de confrontació i potser en sepultura d’aquells principis. El grau d’acostament, de desenvolupament inclusiu o de cohesió regional llaurat durant els últims segles entre les dues ribes –la cristiana grecollatina desenvolupada i la musulmana colonitzada-- ha estat nul, avui en tensió creixent i explosiva. La dialèctica nord-sud esclata al Mediterrani amb tots els ingredients. 

L’èxode provocat per la guerra de Síria i altres conflictes de la zona oriental va portar el 2015 un milió de persones en inhumanes condicions fins les costes europees, de les quals 4.000 hi van deixar la pell, ofegades a un ritme de deu per dia en mitjana. Aquest any han estat encara més. 

Barcelona no és la urbs més poblada del Mediterrani (superada pel Caire i per Istanbul), però sí la més moderna com a derivació d’una puixant societat industrial. Aquest caràcter no l’ha portada a jugar cap paper mediterrani destacable, excepte en la feina de Maria del Mar Bonet. 

A cap mar del món no hi ha dues onades iguals, encara que tot sovint s’enllacin amb la passió compartida de cada moment. Poques persones han sabut demostrar en la pràctica, com ho ha fet ella, que el Mediterrani és una realitat viva i de vegades fraterna. 

Algun dia entendrem les simetries íntimes que componen una onada i ho deurem en part a la bellesa i la fe de l’aposta mantinguda per Maria del Mar Bonet al llarg de cinquanta anys. Jo ahir vaig aplaudir la bellesa amb aquesta mateixa fe. Gràcies per invitar-m’hi.