La xarxa de metro vista com a obra d’art, també es pot fer

L'editorial Capitán Swing acaba de publicar la traducció del Atlas de los metros del mundo, un recull exhaustiu de plànols històrics i actuals de totes les xarxes de metro, una delícia del disseny gràfic i de l’enginy per fer comprensible al primer cop d’ull de l’usuari la troca de línies entrecreuades. El metro conté molt art a les seves entranyes i molta literatura. No paren de publicar-se novetats editorials sobre aquest sistema de transport. Les estacions de la Línia 9 del metro barceloní, noves de trinca, valen el recorregut com qui visita un museu. Jo mateix em vaig veure sorprès per l'encàrrec editorial que em va portar l’any 1989 a fer la volta al món en metro, conjuntament amb el fotògraf Xavier Miserachs, per descriure sobre el terreny els de Berlín, Budapest,
El Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington. Se’n va derivar el llibre Metros i metròpolis.

La feina em va inocular una curiositat indeclinable envers les interioritats d’aquest mitjà de transport. Des d’aleshores he llegit amb interès la novel.la que Ramon Solsona va ambientar al metro, Línia blava, editada el 2003. Marta Torres va escriure el 2010 el llibre Barcelona metro a metro per relatar l’origen del nom de cada estació. 

El metro de París va ser homenatjat literàriament a la narració de Julio Cortázar “Manuscrito hallado en un bolsillo”, al llibre del 1974 Octaedro. L’antropòleg francès Marc Augé va publicar el 1986 l’estudi El viatger subterrani. Un etnòleg al metro, i vint anys més tard El metro revisitat. El 150 aniversari del Tube londinenc va ser objecte el 2013 de nombrosos reportatges, que vaig devorar sense excepció. 

Josep Pla va anotar sobre el metro de París de l’any 1920, quan encara el metro s’escrivia en majúscula i les olors de l’interior dels vagons eren unes altres: “Agafo el Metro. En aquesta hora, els vagons populars del metropolità queden com saturats de l’olor dels cistells de les dones que vénen de comprar: considerables cabassos plens de cols, bròquils, porros, pastanagues, escaroles, enciams. La llum elèctrica treu unes puntes radiants de les gotes d’aigua que porten a sobre les esplendors botàniques. De vegades aquestes dones són rosses, altes, abundants, rosades, absolutament ben plantades. Els vegetals semblen desplaçar, en aquesta hora, l’olor de saboneta i de perfums íntims que flota en aquests vagons a la sortida dels despatxos” (Sobre París i França, Obra Completa 4, pàg. 29). 

La meva sostinguda curiositat pel metro em va fer adonar que, en realitat, en sóc usuari des de la naixença. Vull dir que quan vaig venir al món, Barcelona ja tenia metro feia temps. Una de les poques coses que no ens estranyava als barbamecs que sortíem per primer cop a alguna moderna capital estrangera --ja fos París, Londres o Nova York-- era precisament el sistema de funcionament del metro. 

Tot i així ens impressionaven, per les dimensions o per algunes característiques particulars. La primera vegada d’arribar des de Barcelona a la Gare d’Austerlitz parisenca i enfrontar-me al plànol lluminós de la xarxa de metro, implantat allí des del 1937 com a últim crit de la tècnica, vaig entendre de cop on estava arribant. N’hi havia prou de posar el dit al botó acarat al nom de l’estació de destinació desitjada perquè s’encengués a l’instant una serpentina màgica de puntets multicolors que traçaven sense dificultat l’itinerari i els punts de transbord de línia. 

Va ser una de les primeres impressions de París, tatuada a la memòria fins avui. Actualment s'estan suprimint aquells vells plànols lluminosos, amb teclat niquelat d’incomptables botonets. Els substitueixen per altres pantalles electròniques tàctils més modernes. Però jo encara em desplaço expressament a algunes estacions que conserven els vells, com la de Pont de Levallois, per posar el meu dit als botonets i reviure amb ulls meravellats una il.lusió adolescent.