La Devesa de Girona és trista o està trista, no queda clar

Faria salts d’alegria qualsevol ciutat que disposés d’un parc central com la Devesa de Girona, una arbreda urbana amb 2.500 ufans plàtans centenaris al llarg de 40 hectàrees, el parc urbà més extens de Catalunya. En canvi els gironins dubten, s’interroguen, no saben exactament què fer-ne. El 2010 el ple municipal ja va votar un pla d'usos i gestió del Parc de la Devesa, així com el seu reglament d’activitats. Això no va diluir els titubeigs. L’abril passat s’hi van col.locar més fanals per augmentar la il.luminació, es van enderrocar algunes estructures en desús, es va eliminar una part de l’asfalt del vial perimetral que ressegueix el riu Ter, utilitzat fins aleshores com aparcament de cotxes. Era fruit d’un Pla de Xoc municipal, quan l’alcalde encara era Carles
Puigdemont. Ara l’Ajuntament vol elaborar un altre Pla Especial de la Devesa per definir el futur.

El mes passat es va reactivar la plataforma ciutadana Salvem la Devesa per reivindicar un parc destinat a la gent i no a «deixalleria de l'Ajuntament, que hi porta tot allò que no sap què fer-ne», així com un nou emplaçament per al mercat, les fires i altres activitats sobreposades que l’ocupen 223 dies l'any de mitjana. 

L’editor i escriptor Quim Curbet va manifestar en aquesta ocasió que la Devesa ha estat «un espai castigat per les inclemències de la història i la indiferència dels gironins. És una part inseparable del patrimoni de la ciutat, però malgrat això hem fet tots els possibles per degradar-la», envoltada com està d'un cinturó de vehicles i noves edificacions com el Palau de Fires o l'Auditori, les quals no han contribuït a protegir-la. 

Quim Curbet ja havia dedicat el 10 d’octubre del 2013 un article al seu blog Barretades, al qual encertava: “La Devesa, les deveses, és el paisatge de l’eterna tardor gironina “. 

El problema va per aquí, la identificació abusiva de la Devesa amb una tardor melangiosa que s’allarga tot l’any. A Girona la tardor poc que dura com a tot arreu.

Des de l’època en què va ser qualificada de ciutat grisa i negra pels romàntics, els gironins denoten una inclinació al protagonisme tardoral i la melangia que s’hi associa de manera també abusiva. Girona ha evolucionat moltíssim, però els vells qualificatius romàntics tenen la pell dura. 

Anys enrere vaig replicar amb un article al diari Avui contra un altre publicat al mateix mitjà per l’escriptor gironí Antoni Puigverd “carregat d’aquella malenconia de la ciutat grisa i negra, qualificatiu i quasi eslògan del qual li ha estat tan difícil de desprendre’s“.

Antoni Puigverd s'havia referit a la Girona vella “grisa, humida, reclosa sobre ella mateixa“. També a “la boira que embolcalla les pedres de la ciutat“ i a “la pluja que llepa i enllustra la carn freda de les pedres“. I acabava per afirmar en el seu article: “Girona és més bonica sota la pluja“ (Avui, 27- 10-1994). 

Em vaig permetre contraopinar que Girona té molts altres colors i que la part humida, grisa i negra no ha estat mai la que més m’atrau d’aquesta capital. El debat persistent sobre l’ús de la Devesa deriva de la manca d’idees clares, plans ambiciosos i lideratge ciutadà de l’Ajuntament, el qual sembla enyorar en silenci l’època dinàmica de l’alcalde socialista Quim Nadal, igual com alguns gironins semblen enyorar la tardor permanent.