Avui és el solstici d’hivern i això se celebra

Avui és el solstici d’hivern, el començament de l’estació que acabarà el 21 de març amb l’arribada de la primavera. Els dies de solstici em desperten una curiositat especial perquè demostren la capacitat de regeneració del temps, de la vida. El solstici d’hivern significa que les nits comencen a ser més curtes, i això no és poca cosa. El fred de l’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. És l’estació del solet més suau i de les llunes més clares, l’estació que s’arrauleix per alimentar una nova florida més endavant. A l’hivern floreixen els ametllers, les mimoses, les carxofes i les garoines. A les platges hivernals s’hi poden fer unes
passejades fabuloses.

En una ocasió em trobava el dia del solstici d’hivern a Estocolm i em va sorprendre que els habitants es declaressin desconcertats perquè feia cinc hiverns que no hi nevava com abans. Hi gelava com sempre, amb vehemència, però no nevava. No m'hauria cridat l'atenció si no hagués estat per l'explicació que recalcaven. 

Allò que els preocupava és que de costum la capa de neu reverbera, esmola l'avara claror de dia d'hivern escandinau, duplica l'efecte visual dels raigs de sol que els suecs compten gairebé com els cèntims a la llibreta d'estalvis. La incompareixença de la neu contribuïa aquell any als tons sòpits del paisatge desproveït de la capa de blancor. Sense neu es trobaven més apagats, desdenyats, insegurs. 

Em va intrigar el culte dels suecs per la claror de dia, com si fos l'eix sobre el qual pivota el seu to vital, més adoradors del sol que els sicilians o els polinesis perquè saben el que costa el divorci. No s'adapten a les nits blanques ni al crepuscle de migdia. S'aferren al sentit comú meteorològic a força de fantasia. 

La inadaptació els redimeix, la resistència a acceptar la realitat els preserva de sumar-se a l'anomalia. Els escandinaus practiquen una teologia de l'assolellament. Les festes més assenyalades són el solstici d'estiu, que marca l'arrencada del poètic incordi de les nits blanques, i el solstici d'hivern com a entrada en l'altra expressió pendular del destarotament: el prematur crepuscle quotidià. 

Però el sol també s'aixeca cada dia per als suecs, amb independència de la rapidesa amb què s'hi repensa. He vist la ciutat d’Estocolm a ple sol al pic de l'hivern, un sol lluminós i satisfet, ni que fos escandalosament oblic i amb el termostat en doina. La bellesa sempre es detecta més en els matisos, en el treball sobre el prodigi en brut. 

El cel escandinau és un mestre en matisar el prodigi de la llum molt més enllà de la simplicitat bàsica del blanc o el negre. El mestratge consisteix en l'art d'apreciar un bé escàs que la cultura greco-llatina no necessita mesurar, com l'aire del cel o l'aigua del mar, encara que el sol hel.lènic sigui una llosa de plom i el Mediterrani una conca incerta. 

Cap monument de la capital sueca no em va semblar tan característic com la seva llum, el ventall de clarors convertit en cultura de la llum. Hi afegeixo la llum elèctrica, encarnada en les finestres de les cases. A moltes ciutats nòrdiques prescindeixen de cortinatges i aboquen a l'exterior amb deliberada franquesa la claror interna de l'habitatge, com per disculpar la buidor del carrer i recordar que la vida segueix el seu curs actiu darrere els vidres. Posen un visible interès en decorar les finestres, la il.luminació de les quals es converteix en una constel.lació de refús enfront de la inclemència exterior. 

Han fet de la llum una il.lusió. Com totes les il.lusions, desperta una complicitat entendrida. Afortunats els pobres en llum, perquè sabran apreciar-ne la vitalitat i els matisos. La claror del solstici d’hivern a Estocolm estableix un admirable contrast entre la fantasia de l'home i la indiferència del cel, representa una victòria de la capacitat de l'home per creure que pot modelar el seu destí.