Ahir va fer un “dia peronista” pels camins del delta del Llobregat

Alguns amics meus d’origen argentí mantenen l'antic costum d’exclamar “Avui fa un dia peronista!” quan llueix el sol fora de l’estiu d’una manera tan radiant com ho feia ahir divendres, el dia que vam triar per recórrer plegats a peu els camins del delta del Llobregat i anar a dinar per allà després de la caminada. El seu costum qualificatiu se m’ha empeltat amb el pas dels anys i ara per a mi també són “dies peronistes” els de llum solar més esplendorosa, com ahir. Vam anar-hi en metro, fins la parada Cèntric de la nova línia L-9, al Prat de Llobregat. Poques travessies enllà de l’Avinguda Onze de Setembre s’entra de ple en els camins de terra que voregen els horts del Parc Agrari, la desembocadura del riu, el mar i les pistes de l’aeroport. Són camps
clenxinats per la proliferació ordenada de carxofes i d’avions. Representa la segona zona humida més important de Catalunya després del delta de l’Ebre, amb la gran diferència de la seva proximitat a la poblada conurbació barcelonina. És un parc natural al qual s’arriba en metro.

Als barcelonins ens fa il.lusió trepitjar de tant en tant terra sense asfaltar, comprovar la diferència sensible dels nostres passos sobre l’empedrat o bé sobre la terra nua o l’herba flonja. L’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrastava ahir amb les pretensions insaciables de la urbs i dels usurers de guant blanc. 

Només la mobilització veïnal i l’arribada de la democràcia van impedir que aquests suburbis, convertits en patis del darrere i quarto dels mals endreços de la ciutat, es convertissin en ghettos explosius. Només la mobilització veïnal va impedir que el govern de la Generalitat s’acabés de baixar els pantalons l’any 2012 davant del magnat dels casinos Sheldon Adelson i el seu projecte d’Eurovegas.

Tot allò que vam recórrer ahir no ha caigut del cel, és fruit de la lluita de la gent, en especial dels immigrants dels anys 60 i dels seus fills, els quals es van veure amuntegats de qualsevol manera a aquestes comarques perifèriques que avui presenten tot un altre aspecte. 

Caminar ara pel delta endreçat i productiu del Llobregat, amb el perfil de la muntanya de Montserrat al darrere i les pinedes que pespuntegen la línia de la platja, exulta el benestar físic, activa la gana, dilueix la migranya de l’aire suat de la ciutat, higienitza l’esperit i tempera els neguits. Mentre fèiem via cap al confí del mirador del Semàfor, entre horts i canyissars, vaig recordar la frase de Josep Pla al llibre Cartes de més lluny: “Hem creat una civilització massa cara, i això ens farà infeliços”. 

Ahir feia un matí “peronista” al delta del Llobregat i vam ser feliços. El menú del dia al restaurant Pati Blau (carrer Esplugues de Llobregat 49, al Prat) feia el mateix goig que el seu entorn, amb unes carxofes collides al matí mateix i rostides al moment abans de servir-les. 

L’establiment disposa d’un pati que li dóna nom, habilitat amb estufes per quan calgui. A la sortida del local, el sol encara lluïa amb força de “dia peronista” i escalfava quasi tant com el bon rotllo de l’amistat col.locada damunt dels camins de la terra sense asfaltar. Durant el dinar vam beure amb moderació, però de tornada cap el metro encara vam entonar la marxa “Perón, Perón, qué grande sos”... Estàvem contents, simplement.