A l’Uruguai no li cal avió presidencial perquè és un país d’excepció

Tinc una debilitat sentimental per l’Uruguai, entre altres raons per la personalitat d’un país minúscul encaixat entre dos gegants altius com l’Argentina i el Brasil. Això no li ha impedit patir el govern de les oligarquies i les dictadures militars igual que els seus veïns, gairebé per osmosi, però des de fa més de deu anys és governat democràticament per l’esquerra del Frente Amplio. L’anterior president José Mujica, procedent d’aquesta formació i anteriorment del moviment Tupamaro, és recordat per l’austeritat personal de què feia gala en la pràctica quotidiana del càrrec. Per això ha desentonat
la pretensió de l’actual president d’esquerres, Tabaré Vázquez, de comprar un avió presidencial com tenen els governants dels països veïns, en comptes d’utilitzar les línies aèries regulars de passatgers com fins ara. El model elegit costa un milió de dòlars, però no és segur que la polèmica suscitada permeti comprar-lo.

El seu predecessor en el càrrec i actual senador de 81 anys ha opinat: “Uruguai no necessita un avió i és bo que continua sent així. Sempre ha estat així. Jo me’n sortia com podia. No comparteixo que calgui comprar un avió”. 

En efecte, José Mujica sempre va viatjar en línies regulars, quan no practicava “l’auto-stop”: els mandataris veïns passaven de vegades a buscar-lo amb els seus avions presidencials per dirigir-se a les reunions internacionals. 

Tots en tenen, l’Uruguai marca la diferència i no en té. El juliol del 2013 l’avió particular del president bolivià Evo Morales va ser retingut durant tretze hores a l’aeroport de Viena. El govern dels Estats Units, ferit per les revelacions del jove informàtic Edward Snowden sobre el seu programa de vigilància de desenes de milions de ciutadans, va pressionar els governs europeus per on havia de passar l’avió d’Evo Morales perquè neguessin el permís de vol al seu espai aeri, sota pretext que Snowden podia trobar-se a bord. L’avió no va poder enlairar-se de Viena fins que va acceptar que la cabina fos escorcollada a la recerca de Snowden. 

En aquest aspecte d’avió presidencial, l’excepció uruguaiana evoca totes les altres que admiro del “paisito”. Per a mi l’Uruguai és el llegendari país natal d’escriptors francesos com Lautréamont, Jules Laforgue i Jules Supervielle, el país d’autors contemporanis de la talla de Juana Ibarbourou, Felisberto Hernández, Juan Carlos Onetti, Mario Benedetti, Idea Vilariño o Eduardo Galeano, el país d’artistes com Joaquim Torres Garcia i Rafael Barradas, el país d’exili de Margarita Xirgu i dels catalans que van erigir el primer monument al president Lluís Companys, el país de músics que estimo com Alfredo Zitarrosa, Rubén Rada, Lágrima Ríos, Hugo Fattoruso o Jaime Roos, el país de la murga i el candombe. 

L’any 1977 vaig entrevistar Eduardo Galeano en el seu exili barceloní per a la revista Destino. Aleshores encara no havia estat mai a l’Uruguai. Al moment d’arribar per primer cop a Montevideo, després de córrer la cortina de l’habitació de l’hotel, em vaig llançar al carrer amb una part d’avidesa i una altra de desconcert. Vaig topar per atzar amb la llibreria Linardi y Risso del carrer Juan Carlos Gómez, a la ciutat vella, a poques passes de la cèntrica plaça Matriz i de la catedral.

Aquell establiment va representar la prova del que fins aleshores intuïa. És una de les llibreries més boniques que hagi vist mai, sense necessitat de colossalismes. Hi vaig verificar allò tan senzill i tan cert: “Como Uruguay no hay”. L’estimo sense necessitat d’avió particular del president d’esquerres que ocupa el lloc al qual José Mujica va deixar un rastre d’estil, un exemple.