Vaig sopar amb Roberto “El negro” Fontanarrosa a Barcelona, avui el recordem

Un dia de l’any 2001 vaig sopar amb altres amics i coneguts a un reservat del restaurant barceloní El Foro amb l’idolatrat dibuixant i escriptor argentí Roberto “El negro” Fontanarrosa, que aquí coneix poca gent i a l’Argentina és com un déu, creador de personatges de tires de còmic tan populars com el gautxo Inodoro Pereyra, Boogie el Aceitoso o el gos Mendieta. Va divulgar-los a partir de l’any 1973 a la contraportada del diari Clarín, de Buenos Aires. La llegenda afirma que des d’aquell dia el diari es va començar a llegir per l’última pàgina. L’editor Oriol Castanys acabava d’imprimir al segell barceloní RBA el seu llibre de contes El mundo está equivocado i va muntar el sopar, arran de
la presència de l’autor. Per a mi va ser un dia històric, acompanyat per Antonio Tello, Juan Carlos López, Rodolfo Sterpetti, Adolfo “Tano“ Volpe, Horacio Gaggioli i altres sudaques de Barcelona, que és el títol de noblesa que ens donem aquí els oriünds i els adoptius.

En canvi “El negro“, Fontanarrosa poc amant dels actes de promoció, no va obrir la boca en tot el sopar, més enllà dels comensals que el flanquejaven a dreta i esquerra: el seu amic Joan Manuel Serrat i el porter del FC Barcelona Roberto “Tito“ Bonano, que abans ho havia estat del Rosario Central, l’equip de la passió militant del dibuixant a la ciutat natal. No li vaig escoltar ni una paraula, però això no té cap importància. Jo he sopat amb “El negro” Fontanarrosa a Barcelona. 

Després d’aquella ocasió, no hi va haver més llibres seus editats aquí. A diferència del compatriota Quino, pare de Mafalda, la immensa popularitat de Fontanarrosa no ha traspassat fronteres de la mateixa manera, malgrat que la fondària del seu humor el convertia en un portaveu de la societat del seu temps i en un localista universal, com un Woody Allen o un Jaume Perich austral. Va morir el 2007 a Rosario, als 62 anys.
 La seva enorme facilitat d’expressió es traduïa per escrit i als dibuixos. En persona procurava eludir les servituds de la fama. Si no podia evitar-ho, era capaç de pronunciar un magnífic discurs en la més docta de les tribunes, com ho va fer a favor de les “males paraules“ al Congrés Internacional de la Llengua Castellana, celebrat a Rosario el 2004, davant les eminències acadèmiques de l’orbe hispànic. 

En general procurava evitar-ho. Afirmava: ”L’oci és la mare de tots els vicis, però és una mare i cal respectar-la”. En una altra ocasió va sostenir: “No m’interessa gaire la definició que es faci de mi. Em dono per ben pagat quan algú se m’acosta i em diu: Me cagué de risa con tu libro”. 

Avui dimecres el consolat argentí a Barcelona inaugura una exposició sobre l'obra del dibuixant, auspiciada per la Secretaria de Turisme de Rosario, i demà dijous organitza una taula rodona a la què participen Joan Manuel Serrat, el tinent d’alcalde argentino-barceloní Gerardo Pisarello, l’ex futbolista Jorge Valdano, el poeta Edgardo Dobry i el periodista Pere Rusiñol.

Juraria que, de ser-hi, El negro Fontanarrosa no obriria la boca. Jo també el trobo a faltar intensament.