Per més que unes ajustades majories votin Trump o Rajoy, mai no he pogut acabar de creure que la gent sigui estúpida. Probablement estupiditzada en grau i extensió variables, això sí, però no estúpida sense remei. L’electorat de Trump n’està tip de la continuïtat del liberalisme radical que representava Hillary Clinton i de les humiliacions acumulades des de la revolució conservadora de Ronald Reagan. Ha votat antisistema, encara que sigui un antisistema trampós, mesquí, barroer, xenòfob, masclista i insultant. La mentalitat, l’estil, la trajectòria i la victòria mínima de Donald Trump no tenen perdó, però tenen algun motiu. Les coses
acostumen a tenir una explicació més o menys clara o retorçada, oberta o subterrània, però la tenen. Als Estats Units fa molt temps que les barbaritats escampades per l’ala més dretana del Partit Republicà no han trobat una rèplica creïble per part del Partit Demòcrata al poder, conxorxat fins al coll amb el sistema dominant.
La llei política del pèndul, l’alternança de govern també depèn de la credibilitat demostrada pels contendents. La de Donald Trump és nul.la, però s’ha beneficiat a mans plenes de la molt escassa de Hillary Clinton, vista com la més pura –i alhora tèrbola-- encarnació de l’establishment.
Igual que a la vella Europa, el vot s’ha polaritzat entre les societats urbanes multiculturals i l’interior profund, temorenc i castigat. També a la vella Europa un magnat impresentable, de qui tothom feia broma, ha governat recentment Itàlia a través de les urnes. El resultat, al cap de quatre anys, ha estat l’enfonsament polític de la dreta del seu país.
La victòria mínima de Trump significa en primer lloc la derrota per incomprensió social de la política aplicada des del govern pel Partit Demòcrata. Superar l’etapa de Trump només serà possible si el Partit Demòcrata es fonamenta a partir d’ara més en les idees que propugnava el seu candidat frustrat Bernie Sanders que no en les que encobria la candidata del poder establert.
Dels infinits comentaris suscitats arreu del món per l’ajustada victòria de Trump, els més fora de lloc són els de les bones animetes que se’n volen anar a viure a Mart. En canvi la reacció que m’ha semblat més rodona, sintètica i realista l’ha escrita Sabina Monza a la seva pàgina de Facebook: “I si deixem de banda el tremendisme i ens posem a treballar pel canvi?”. O la de més sentit pràctic, encara que no ho sembli, la de Bren Ferrer: “Can we impeach him yet?”. Es tracta d’això, no de desfogar-se amb llàgrimes de cocodril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada