Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix

A la Menorca pagesa depauperada es va produir a partir del 1830 una emigració massiva cap a l’Algèria acabada d’ocupar pels francesos, a la qual oferien feina i futur als colons. Entre els milers de menorquins emigrats hi figuraven els besavis materns d’Albert Camus: Miquel Sintes (Ciutadella el 1817-Algèria 1863) i Margarida Cursach (Ciutadella 1823-Algèria 1878). El seu fill Esteve Sintes Cursach (Alger 1850-Cheragas 1907) es casaria amb Caterina Cardona Fedelich (Sant Lluís 1857-Alger 1931). Van tenir nou fills, entre els quals Caterina Sintes Cardona (Birkhadem 1882- Alger 1960). Casada el 1909 a Alger amb Lucien Camus, seria la
mare de l’escriptor d’Albert Camus Sintes, encara que a França no s’utilitzi el segon cognom matern.

L’única família que va tenir Albert Camus era la materna Sintes. La del pare es trobava completament absent a Alger, perduda a la regió de Bordeus entre les boires d’una llunyana emigració. La família Sintes en la qual es va criar el futur escriptor estava autoritàriament dominada per l’àvia, originària de Sant Lluís, que era qui mantenia i explicava més records de Menorca, alhora que s’adreçava a la filla en allò que Camus qualifica de passada “d’estrany patuès”.

La mare d’Albert Camus era illetrada, sorda i amb dificultats de parla, gairebé muda. La disminució i l’aïllament no impedien que treballés a Alger de dona de la neteja ni que criés els seus dos fills amb un immens afecte correspost. 

A petició de la mare, Albert Camus va visitar el 1953 per primer cop la tomba del pare, caigut el 1914, al cementiri militar de Saint-Brieuc (Bretanya). El trasbals del moment es convertiria en el detonant de la seva novel.la El primer home, dedicada a la mare: “A tu, que no podràs llegir mai aquest llibre”. 

L’empresa vinícola francesa per a la qual treballava Lucien Camus va enviar la família a Mondovi (avui Dréan), centre agrícola de la regió de Bône (en àrab Annaba), als confins pròxims a la frontera tunisiana. A Mondovi va néixer Albert Camus el 7 de novembre del 1913, quatre anys després que el seu germà gran Lucien, que portava el mateix nom de pila que el pare.
El progenitor va ser mobilitzat l’agost del 1914 a la guerra i enviat a la batalla del Marne. Va morir en combat l’octubre següent. 

La mare i els dos fills van retornar a viure a Alger, a casa de l’àvia materna menorquina, situada a la Rue de Lyon núm. 17 (avui Rue Belouizdad) del barri popular de Belcourt. La família encara es va traslladar el 1921 al núm. 93 de la mateixa Rue de Lyon, més lluny del centre, a un habitatge modest on convivien l’àvia, la mare, els seus dos fills i l’oncle Étienne, sord i quasi mut, igual com la mare. 

Albert Camus va criar-se en un ambient de “petits blancs” treballadors que es relacionaven poc amb els àrabs. No hi ha cap personatge àrab amb nom i cognom als seus llibres. 

El mestre d’escola Louis Germain va detectar les capacitats del jove alumne i va insistir a la família perquè el deixessin continuar estudiant el batxillerat, amb les beques de fill de caigut per la pàtria. Aquest mateix suport el trobaria durant el batxillerat perquè ingressés a la universitat, gràcies al professor Jean Grenier, al qual dedicaria el discurs de recepció del premi Nobel de Literatura el 1957. 

L’adolescència de Camus va quedar igualment marcada per l’afecte de l’oncle Gustave Accault, casat amb Antoinette Sintes, germana de la mare. Era un carnisser il.lustrat adepte a la francmaçoneria que, a més d’acollir-lo a casa seva per alleugerir la càrrega familiar, va iniciar-lo a la lectura. 

El 1935 Albert Camus es va llicenciar en Filosofia a la Universitat d’Alger i es va casar amb la jove algeresa de casa bona Simone Hié. Aquell estiu la parella acabada de casar va viatjar a Mallorca i Eivissa, sense visitar la Menorca de la branca materna. Seria el seu únic viatge a Espanya, per mor del franquisme que s’implantaria a continuació. 

Cap dels diferents biògrafs ni estudiosos de Camus no ha pogut explicar fins ara per què no va trepitjar Menorca, malgrat les arrels familiars i la identificació de sempre amb una intuïtiva civilització mediterrània. Menorca no tindrà mai una referència identificable en l‘obra de l’escriptor. La Menorca d’Albert Camus no existeix. 

Aquell únic viatge a les Balears va donar peu a la seva narració Amour de vivre, a la qual escriu en una nota a peu de pàgina: “Hi ha una certa desimboltura en l’alegria que defineix la veritable civilització. I el poble espanyol és un dels pocs d’Europa que és civilitzat”. 

A partir de la Guerra Civil va mantenir un estret contacte solidari amb els exiliats a França. A la conferència “Allò que dec a Espanya”, pronunciada davant dels republicans espanyols de París poques setmanes abans de la concessió del premi Nobel i tot sovint editada conjuntament amb el Discurs d’Estocolm, proclamava: “Amics espanyols: portem en part la mateixa sang i tinc envers la vostra pàtria, la vostra literatura, el vostre poble i la vostra tradició un deute que no s’extingirà mai”. 

Entre els múltiples contactes dels exiliats a París va tractar amb el català Pere Pagès Elias, més conegut pel pseudònim Víctor Alba. Albert Camus va millorar el francès de les seves traduccions dels poemes maragallians “Cant espiritual” i “Soleiada” i va publicar-los el 1947 a la revista parisenca Cheval de Troie. Víctor Alba testificava: “La mare de Camus era menorquina i ell entenia una mica --només una mica—el català”. 

El 1937 Camus havia iniciat una nova relació sentimental amb l’oranesa Francine Faure, amb qui es casaria el 1940 i tindria dos fills bessons. No se’n divorciaria mai, malgrat les intermitències del matrimoni i les relacions amoroses en paral.lel de l’escriptor. A partir del 1940 traslladaria la residència a París. 

Durant la guerra d’Algèria va mantenir una postura ni a favor ni en contra dels bàndols enfrontats, partidari d’una federació entre la metròpoli i la colònia, a diferència d’altres escriptors francesos d’origen algerià que van prendre partit per la independència, com per exemple Jules Roy. No és del tot exacta la cèlebre frase atribuïda a Camus durant la guerra colonial i les violentes represàlies practicades pels dos bàndols: “Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare”. Ell va dir: “En aquest moment es posen bombes als tramvies d’Alger. La meva mare pot trobar-se en un d’aquests tramvies. Si això és justícia, prefereixo la meva mare”. 

Va mantenir sempre una estreta relació amb la mare, a qui visitava a Alger o feia viatjar a França prop d’ell. Caterina Sintes Cardona va morir a Alger el setembre del 1960, vuit mesos després de l’accident automobilístic mortal del seu fill escriptor. Avui el Centre Cultural del carrer major de Sant Lluís, restaurat, porta el nom de Sala Polivalent Albert Camus. També té carrers al seu nom a Maó i Ciutadella.