Avui és lluna plena, pleniluni rodó, inclús superlluna

Avui és lluna plena, espectacle gratuït (si els núvols ho permeten) amb aforament il.limitat. En aquesta ocasió l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que la seva òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra. La diferència pot ser més o menys apreciable, encara que qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en una superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú aquella nit. A mi contemplar el cel les nits de lluna em desperta la vella inclinació de buscar un ordre a l’alineació dels astres, la
temptació d’intentar comprendre la naturalesa i ordenar la nit...

Al llarg de milers d'anys la posició dels estels titil.lants va marcar els punts de referència dels homes i les seves prediccions. La regularitat d’aquella presència a les cel.lísties esbandides els servia per mesurar el temps, per saber en quin moment ens trobem del perpetu cicle. El costum de mirar el cel per entendre alguna cosa de la terra ha servit sempre per interrogar-se i somniar... 

Confesso haver dedicat algunes nits a embadocar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Les nits de lluna encara em desperten aquell punt d'il.lusió i les contemplo com qui escruta un prodigi incert, voluble, poc puntual a les cites, però d'una inconstància digna de crèdit. La lluna té nits de glòria i també nits anònimes, d'una indiferència quasi científica. 

Ja sé que la lluna real, mancada d’atmosfera, de vent i d’erosió, abandonada fins i tot pels astronautes, té una cara oculta més ombrívola. Ja sé que es troba coberta per deserts de pols, clivellada de mars secs i cràters cendrosos, que el seu efecte gravitacional generador de marees no s'aplica de la mateixa manera a les persones i que l'influx de la seva claror és el reflex de l'energia aliena que pertany al sol. Tot això no m'importa, em sembla un grau d'impostació o de dependència compatible amb el meu. No pretenc explorar-la ni redimir-la de res, només compartir amb ella algunes nits com més comprensives millor. 

El punt d’observació de la lluna plena és important i segurament cadascú té les seves pròpies predileccions: la finestra de casa, el front marítim, algun turó veí, un oasi del desert.... Durant molts anys vaig creure que el clar de lluna a la platja de Tamariu refulgia com enlloc més del planeta i encara penso que no anava desencaminat del tot.