Aneu a veure el film sobre Unamuno desterrat a Fuerteventura

S’acaba d’estrenar la pel.lícula hispano-argentina La isla del viento, protagonitzada per José Luis Gómez en el paper de Miguel de Unamuno. Relata els mesos de desterrament a Fuerteventura del rector de la Universitat de Salamanca, destituït i confinat per la dictadura militar del general Primo de Rivera per les seves postures antigovernamentals. Hauria de ser una projecció recomanada a totes les escoles del país, en canvi a la cartellera barcelonina amb prou feines la programa el cinema Maldà, fins dijous vinent, una sola sessió al dia. Els misteris de la distribució cinematogràfica s’assemblen als de l’economia global. Em vaig afanyar a anar-la a veure ahir divendres, primer
dia de projecció. Érem pocs espectadors a la sala.

L’estada forçada d’Unamuno a Fuerteventura va durar quatre mesos, com unes vacances pagades. Indultat, es va establir a París i tot seguit a Hendaia, fins la caiguda de la dictadura. 

Fuerteventura no era aleshores ni és avui un petit confetti insular, sinó la segona en extensió de les set illes Canàries, però també la més mal comunicada i endarrerida. Fora dels vols xàrter, arribar a Fuerteventura continua avui sense ser ràpid ni còmode, en transbordadors procedents de les altres illes o en vols que no són mai directes. 

Esquelet de terra, la va qualificar Unamuno en un dels articles que va escriure durant el desterrament. Fins el 1956 la seva petita i lluminosa capital, Puerto Rosario, es deia oficialment Puerto Cabras. Fins el 1995 va acollir una guarnició de la Legió. 

L’hotelet amb pati on va viure Unamuno és, també des del 1995, museu a la seva memòria. Al davant s’alça la seva figura en bronze, de mida natural, tipus maniquí. L’hostaler que l’allotjava li va haver de cridar l’atenció arran de les queixes dels veïns perquè prenia el sol al terrat in puribus naturalibus. “Jo no els miro a ells, que no em mirin a mi”, va contestar el primer nudista de Fuerteventura. 

La biografia d’Unamuno continua sent una controvertida i alliçonadora història d’Espanya. Bilbaí de naixença, havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid i va obtenir per oposició una càtedra de Grec a la de Salamanca, de la qual esdevindria rector el 1901. Tretze anys després el ministre d’Instrucció Pública ja el va destituir del rectorat una primera vegada, per les aquelles postures polítiques antigovernamentals. 

El 1916 es va veure condemnat a setze anys de presó per injúries al rei Alfons XIII, encara que no va complir la pena. Durant la primera dècada del segle va mantenir amistat i correspondència amb Joan Maragall, al llarg d'un epistolari que es troba publicat com a mostra escadussera de la voluntat d’entesa entre Espanya i Catalunya. 

El 1931, regidor electe de l’Ajuntament de Salamanca, va proclamar-hi la República i el nou règim va restituir-lo en el càrrec de rector de la universitat. En canvi a l’inici de la Guerra Civil es va mostrar favorable als franquistes i va llançar una crida als intel.lectuals europeus perquè fessin costat a la defensa de la civilització occidental i la tradició cristiana. 

El govern de la República va destituir-lo per segona vegada del rectorat, el govern franquista de Burgos l’hi va tornar a col.locar. La repressió duta a terme pels franquistes a Salamanca el van allunyar de la simpatia inicial.

L’octubre del 1936 va presidir com a rector l’acte d’obertura de curs acadèmic, al qual assistien destacats responsables del govern facciós de Burgos, com el general José Millán Astray. Durant els discursos es va produir el cèlebre enfrontament. 

Miguel de Unamuno va dir: «S'ha parlat aquí de guerra internacional en defensa de la civilització cristiana, jo mateix ho he fet altres vegades. Però no, la nostra és només una guerra incivil. Vèncer no és convèncer. I cal convèncer, sobretot. I no pot convèncer l'odi que no deixa lloc a la compassió. S'ha parlat també de catalans i bascos, cridant-los anti-Espanya. Doncs bé, amb la mateixa raó poden ells dir el mateix. I aquí hi ha el senyor bisbe, català, per ensenyar la doctrina cristiana que no voleu conèixer, i jo, que sóc basc, porto tota la meva vida ensenyant la llengua espanyola, que no sabeu...». 

Des del públic van cridar «¡Viva la muerte!”, lema de la Legió. El general Millán Astray, furiós, s’hi va afegir: «Mori la intel·ligència!». Unamuno es va tornar a alçar: «Vencereu, però no convencereu. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta, però no convencereu, perquè convèncer significa persuadir. I per persuadir necessiteu alguna cosa que us falta: raó i dret en la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya». 

Deu dies després el general Franco signava la destitució per tercera vegada del rector de la Universitat de Salamanca. Va morir en arrest domiciliari a Salamanca dos mesos i mig després, l’últim dia de l’any 1936. 

L’illa de Fuerteventura no va deixar de ser utilitzada com a punt de desterrament de dissidents. L’any 1962 encara hi van confinar diversos participants en l’anomenat contuberni de Munich contra el règim franquista. Aneu a veure la pel.lícula.