Amb quin desvergonyiment plantegen un nou port esportiu a Tossa

La suspensió cautelar per ordre judicial del referèndum ciutadà previst el diumenge vinent a Tossa de Mar sobre el projecte urbanístic d’un nou port esportiu de 450 amarratges, locals comercials, hotel i xalets de luxe és una qüestió de procediment davant del veritable dilema: encara més esports esportius que desfiguren, alteren i privatitzen la costa? Tot el litoral català pateix els anòmals desplaçaments de sorra provocats per la proliferació de prop de 50 ports privats anomenats “esportius”, barreres artificials construïdes sense miraments cada 15 km en mitjana, dintre d’una de les
concentracions proporcionalment més elevades del Mediterrani.

L’últim Pla de Ports de Catalunya preveia l’any 2007 incrementar el total de 48.500 amarratges existents amb 6.000 més. A continuació, arran de la crisi econòmica, la Generalitat va corregir lleugerament el rumb amb una moratòria que no autoritzava fins el 2015 la construcció de nous ports, però permetia l’ampliació dels existents. 

La proliferació de ports privats anomenats “esportius” i l’excés d’embarcacions d’esbarjo que només s’utilitzen uns comptats dies de l’any han desfigurat molts punts de la costa, en el marc d’una activitat constructora primordialment especulativa, a la qual l’aspecte esportiu resulta irrisori en comparació amb l’impacte provocat.

Quan determinades construccions com aquestes demostren de manera tan reiterada els seus efectes nocius, desconstruir és la decisió més assenyada i per tant més improbable. Hi ha promotors capaços de clavar una punyalada al paisatge i pretendre que és pel bé de tots. 

El periodista Ramon Iglesias posava ahir el dit a la ferida quan escrivia al seu Facebook que calia “posar-hi sentit comú. Milers de persones tenen barques per fer-la servir una setmana a l'any. I si es creés un sistema de lloguer potent? I les marines seques? En última instància, posar limitacions i, quan no hi entrin més barques, prohibir posar-ne més. Per 200 persones que tenen barca en un poble no es pot destruir el paisatge de la majoria construït durant milions d'anys. És terrorisme ecològic i homicidi paisatgístic. A mi, i a la majoria de gent del meu poble d'origen, em van destruir el paisatge perquè quatre paios passegin la barqueta”. 

L'entenc perfectament, a mi també. El port “esportiu” de Llafranc desfigura des del 1970 una de les badies més boniques del país, en benefici de 140 amarradors particulars i a més a més ha de ser dragat cada any per mala construcció. La fantasiosa qualificació de port esportiu encobreix un port absurd, mal construït i cegat sistemàticament pels moviments de sorra que ell mateix provoca, quan les llevantades esbandeixen la platja en el seu reflux i la sorra topa amb l’obstacle del port, que l’embossa i l’acumula. Els enginyers no ho van tenir en compte. 

Camions de grans dimensions i pales excavadores traslladen cada any 100.000 metres cúbics de sorra d’un extrem a l’altre de la badia de Llafranc per tal que el port pugui continuar operant. La sorra agafada de la bocana acostuma a ser enllotada, contaminada d’hidrocarburs, greixosa i bruta. Un cop desplaçada, la maquillen per als banyistes amb un parell de camions de sorra més neta per damunt. 

“Una obra per a rics amb mentalitat pobra”, escrivia des del 6 de juny de 1970 el setmanari Destino a propòsit del pitafi promogut i regentat pel Club Nàutic Llafranc, com a propietat particular destinada als seus socis, dintre d’una concessió administrativa de l’espai públic durant 99 anys per part del ministeri d’Obres Públiques de l’època. 

Només és un exemple, però no pas una excepció.