Retrobada al jardí de Jaume i Maria Queralt amb el papagai del veí

Ahir vaig anar a caminar pels volts de Perpinyà amb el cronista cultural rossellonès Jaume Queralt i a fer els honors al dinar de Maria Queralt al jardí de casa d’ells, al barri de Sant Assiscle. No sé mai on em portarà a caminar, però estic segur per endavant que m’interessarà. És un dels paladars més afinats de la cultura de les terres catalanes de França. Per alimentar el nostre vell debat em va recomanar que abans de desplaçar-me llegís dos llibres en concret. Vaig arribar a l’estació de Perpinyà amb els deures fets. Allí em va notificar que aquest cop aniríem a caminar a Sant Vicens, als afores del barri de Sant Galdric. Tot fent camí vam reprendre la conversa, però ja fa molt temps que els nostres debats tenen menys transcendència que
els passos caminats de la nostra amistat, que la nostra empremta material sobre el terreny. Les paraules, les idees, les posicions ideològiques resulten secundàries enfront del goig de retrobar-nos, fer petar la xerrada en totes direccions i deixar voleiar l’intercanvi d’impressions per damunt la xarxa de seguretat de tot allò que ja tenim acordat, escrit i publicat junts o per separat.

Ahir vam anar a Sant Vicens. Recordo molt bé quan, dècades enrere, els amics de Perpinyà em portaven als concorreguts vernissatges de les exposicions organitzades periòdicament al Taller de Sant Vicens com qui penetra a un temple viu de la cultura rossellonesa, recobert per l’aurèola de la “colla de Sant Vicens”: Fermí Bauby, Aristides Maillol, Raoul Dufy, Jean Lurçat i els seus amics Picasso i Dalí. A aquells vernissatges hi acudia el “tout Perpignan” sense excepció. 

Ahir dimarts hi vaig accedir amb una mica més de prevenció. La finca del mas Cargolers, a la perifèria vinícola perpinyanesa, va ser convertida a partir del 1938 pel mecenes Fermí Bauby i el seu germà Denys en un centre d’art dedicat primordialment a l’elaboració de ceràmica d’autor. Continua en activitat, dirigit per Claire Bauby Gasparian. Disposa a la recepció d’una botiga i d’una exposició oberta al públic cada dia. Encara que actualment no galvanitza tantes activitats com abans (han sorgit altres focus a Perpinyà), el Taller de Sant Vicens continua plenament viu com a residència d’artistes i la continuïtat de les iniciatives culturals sempre és motiu de joia. 

La novetat d’ahir era que l’ajuntament de Perpinyà ha habilitat un nou parc públic de grans dimensions al costat mateix. Ara també existeix un magnífic Parc de Sant Vicens, on ahir una colla de jubilats feia tai-xi a les ordres d’una amable monitora mentre nosaltres dos discorríem sense aturar el pas. Això sí, el nou parc municipal està rigorosament separat de la finca de Sant Vicens, que pertany per llegat del mecenes al Consell General o Diputació. Si les dues administracions públiques s’haguessin posat d’acord per fusionar els terrenys, tothom hi hauria guanyat. 

Prenc moltes notes mentals i algunes d’escrites del que xerrem amb Jaume Queralt, però al moment de tornar a casa tinc la invariable impressió que les paraules, les idees i les posicions ideològiques no arriben a cobrar més importància que el simple fet de repetir les nostres caminades dialogants i les sobretaules al jardí, amenitzades per la xerrera estentòria del papagai del veí. Representen un valor per elles mateixes, el destil.lat de molts anys de mirar passar el món i parlar-ne amb delit, sense la pretensió d’arreglar-lo massa. 

Jaume Queralt és en l’esfera privada un amic insubornable i en l’esfera pública un personatge esmunyedís per vocació. Fa poc el novel.lista rossellonès Joan Daniel Bezsonoff el retratava a la Revista de Girona amb l’excusa del blog que Queralt manté. Ho feia d’una manera que jo no podria millorar i per tant li copio: “La revolució informàtica i el desenvolupament accelerat d'Internet estan modificant tots els codis coneguts. Una de les novetats més interessants és l'aparició dels blogs dedicats a la crítica literària. Uns quants blogs mereixen una visita, com deien les guies verdes Michelin d'antany, molt més en tot cas que alguns crítics professionals 'de cuyo nombre no quiero acordarme’. Un cop o dos a la setmana, explori una nova província del món de Jaume Queralt. Els amants de les muses deuen conèixer aquest poeta, autor d'una obra rica i variada. Poeta, professor d'arts plàstiques, periodista cultural a L'Indépendant, historiador inspirat de la Retirada, biògraf de Jordi Barre. 

El seu blog ens informa regularment de l'actualitat nord-catalana, tant pictural com musical o literària. Un festival d'alacritat. Alternant el francès i el català, amb algunes incursions en castellà del segle d'or, emprant una ortografia més poètica que gramatical stricto sensu, Queralt, disfressant-se rere ribans d'heterònims com Arsène Lupin, ens confia els seus entusiasmes i comenta la correspondència del comandant Francesc de Fossa, compositor perpinyanès romàntic conegut com el 'Haydn de la guitarra'. Salvar de l'oblit aquest músic botifler constitueix una missió sagrada per Jaume Queralt. 

Com Emil Cioran, ha begut tots els licors de la melangia, però ho amaga amb la classe d'un Cary Grant, un humor punyent que ho deu tot a la discreció. A en Queralt potser li hauria agradat ser optimista, però ha anat tan lluny en el seu coneixement de la vida que s'ha refugiat en una ciutadel·la ideal, on durant les nits d'estiu, els papagais savis imiten tots els sorolls que han captat de dia en la barriada”. 

Ahir dimarts el papagai del jardí del veí no callava, i això també forma part de l’atmosfera que acudeixo periòdicament a retrobar al costat de Jaume i Maria Queralt, a l'aire lliure de la república independent del barri perpinyanès de Sant Assiscle.