Retornem a Cotlliure el que és de Cotlliure, no tergiversem

La Fundació Mapfre acaba d’obrir a Madrid una magna exposició de 140 obres de Matisse i els seus companys del moviment fauve, amb l’inconvenient que els cronistes de la mostra madrilenya desconeixen Cotlliure i atribueixen erròniament el naixement d’aquella tendència pictòrica als escenaris de la Côte d’Azur de la Provença francesa, que es troba a 400 km de distància en direcció a Itàlia. No, senyors, no. El fauvisme va néixer de la mà de Matisse i Derain al petit i bullent port de pescadors nord-català de Cotlliure, que no és ni provençal ni occità. El maig de 1905 Matisse hi va llogar una habitació amb vistes al mar per pintar i va arrossegar-hi el seu amic André Derain a partir del juliol següent. Van pintar aquell estiu més de trenta quadres
cadascun amb el paisatge, la llum i els colors de Cotlliure com a motiu.
Algunes d’aquelles teles cotlliurenques van ser exposades poc després al Saló de Tardor parisenc, on el crític Louis Vauxcelles les va batejar com a fauves (ferotges) per la intensitat cromàtica. Henri Matisse encara va retornar a Cotlliure el 1906, el 1907, el 1911 i el 1914.

La Provença i el Migdia francès en general gaudien de la ressonància pictòrica abocada prèviament per Cézanne, Renoir, Van Gogh o Gauguin. Dintre del moviment admiratiu de la llum i els colors del Migdia, el pintor Paul Signac ja va desembarcar l'any 1886 a Cotlliure (el Metropolitan Museum de Nova York exhibeix un campanar de Cotlliure pintat per Signac el 1889). Louis Valtat, invitat per Aristides Maillol, hi va pintar el 1894, com també a Llançà. 

Però el detonant es produiria el 1905 amb el quadre que Henri Matissse va titular Finestra oberta sobre el port de Cotlliure i altres teles sobre el mateix indret del seu amic André Derain. L'estil qualificat de fauve va donar peu al moviment pictòric del mateix nom i de retop a la celebritat del petit poble de pescadors, a l'ombra del castell medieval alçat arran de mar, quan Cotlliure actuava de port mercant de l'activa ciutat de Perpinyà, la capital del Rosselló nord-català. 

Esteve Terrús, pintor paisatgista de la vila veïna d’Elna, havia deixat enrere l'etapa de París per retornar al país i consagrar-se plenament a la seva pintura, la qual exerciria una influència entre els primers fauves. Henri Matisse va entrar en contacte amb Terrús l'estiu del 1905 perquè li presentés a Banyuls l'escultor Aristides Maillol, el qual va conduir-lo a casa de Georges-Daniel de Monfreid, a Cornellà de Conflent, on va poder contemplar les teles deixades en dipòsit per Gauguin al seu amic abans d'emigrar a la Polinèsia. Sota l'efecte d'aquella visita, Matisse va pintar Finestra oberta sobre el port de Cotlliure. Darrere l’estela dels fauves, el poble de pescadors es va convertir en punt de confluència de pintors. Ara ja no té pescadors ni pintors, els turistes ho omplen tot al pic de la temporada. 

Fora d’aquest període de saturació, quan a la tardor i l’hivern bufa la tramuntana, Cotlliure ofereix una quietud quasi tibetana i permet respirar el silenci com un botí de glòria. L’enginyer militar de Lluís XIV, Sebastià Vauban, va donar l’actual aspecte a la mola del castell reial, igual com va fer construir el fort Mirador i el de Sant Telm que avui dominen la silueta del port cotlliurenc, un cas singular de poble medieval no marcat en la seva fesomia d'arran de mar per les modernes construccions caniculars. 

La fortificació del port de Cotlliure era ja un fet misteriosament inert quan l’any 1885 el pintor i navegant Paul Signac, obsessionat per plasmar els efectes de la llum sobre la làmina del mar, va descobrir la perfecta corba del seu amfiteatre natural. Matisse i Derain van seguir aquelles mateixes passes. Avui els quadres de Signac amb el vell far de pedra plantat al mar que serveix de campanar a l’església parroquial es contemplen al Metropolitan Museum de Nova York, així com el de Matisse Finestra a Cotlliure a la National Gallery de Washington o Les teulades de Cotlliure a l’Hermitage de Sant Petersburg. 

La llum que va seduir-los a Cotlliure continua avui modelada al burell per l’harmonia de colors purs: l’obscura geologia de la pissarra, el blau cobalt del mar, la lluïssor rogenca de las teules, el verd tremolí de les parres, l’esclat dels raigs de sol sobre la cúpula rosada del campanar fàl.lic i el cim nevat del Canigó. L’ingredient desaparegut és la pinzellada de blanc cru que hi posaven las flamejants veles llatines, arborades com gallardets pel centenar de barques de pesca que hi feinejaven fa menys d’un segle. Quan salpaven al capvespre cap a mar obert, constituïen una de les comitives més elegants de la vella civilització mediterrània. També s’ha evaporat el penetrant aroma de la salaó d’anxoves que donava mordent i malícia a l’aire de Cotlliure. 

Però quan entra la tramuntana i la insolació de l’estiu ja no estaborneix ni difumina el contorn de les formes, el vell paisatge català de Cotlliure encara es dreça de puntetes, tracta de tu a tu amb l’horitzó i aixeca la faldilla a les vaguetats i les indecisions amb la mateixa intensitat que va seduir els fauves aquí, no a la Côte d’Azur.