No tots paguem impostos, el bisbe de Vic no vol

La ciutat de Vic ha canviat moltíssim. Ni tan sols la boira ja no és igual de freqüent que abans, quan als períodes de pressió atmosfèrica alta el vapor d’aigua es condensava en gotes microscòpiques i ho emblanquinava tot, inclús les granges de porcs, amb una gasa indesxifrable, hipòcritament lleugera, d’una indolència convalescent i somicaire. Ara la boira diuen que fuig pels nous túnels de la carretera C-17. El clima vigatà ja no és de "Nou mesos d’infern i tres d’hivern". La boira, el fred i la calor s’han assuavit molt. En canvi s’hi mantenen pletòriques algunes altres de les millors tradicions: el bull de ronyons de la cansaladeria Vilada, els cigars havans de l’estanc Crivillés, els aperitius a la terrassa del bar Snack, l’esplèndida llibreria la Tralla
traslladada a la plaça Major i la vella llibreria Costa del carrer Sant Sadurní o el menú del migdia del Casino a 14,90 €, que ahir constava d’un primer plat de carxofa cruixent amb ou ferrat i salsa de xató, un segon d’arròs dels dijous amb popets i botifarra i les postres de pastís massini, molt ben elaborat per Lluís Bertran a la cuina i ben servit per la seva dona Ester a la sala.

Vaig compartir el dinar amb l’amic Ton Granero, el qual va tenir l’encert de triar un vi negre jove Camins del Priorat, del celler d’Álvaro Palacios (em va saber greu deixar-lo sense acabar i vaig demanar permís per endur-me el restant de l’ampolla, amb la intenció d’alegrar-me el sopar a casa). Prèviament, com que l’Snack era tancat, havíem fet l‘aperitiu al Barmutet, amb un vermut de la casa i un sensacional petit variat de tapes.

Havent dinat vam anar a fumar sengles Partagàs 8-9-8 sota els porxos de la Plaça Major, que després de la Piazza dil Campo de Siena, a la Toscana, és una de les més agraciades d’aquesta banda de món. El cafè, la copeta i el puro els vam fer a l’aire lliure de les terrasses de la plaça en companyia del pastisser i activista vigatà Quim Capdevila, en una trobada per a mi infinitament més important que ser rebut en audiència pel bisbe de Vic. 

He de reconèixer, malgrat tot, que altres tradicions vigatanes persistents no figuren entre les millors. El gegantí seminari de Vic (a la foto), la factoria eclesiàstica d’il.lustres prelats com Jacint Verdaguer, Jaume Balmes o Antoni M. Claret, va ser construït a l’emplaçament actual el 1949 amb contingents de presos polítics que treballaven sense sou per “redimir pena” i va plegar el 1968 per la desproporció entre les instal.lacions i els escassos seminaristes. 

S’ha convertit en un exemple de dinamització comercial, un reflex de l’evolució de la ciutat de Vic que avui compta 42.000 habitants. Continua disposant de bisbe i de catedral, però el seminari ha deixat d’exercir aquella funció i ara acull una moderna residència universitària, un centre de congressos, un hotel de disseny, aules de formació professional, dos gimnasos, una hípica, un pàrquing de pagament i altres instal.lacions cedides a la gestió privada. 

La propietat immobiliària és del bisbat de Vic, el qual defensa que l’àmplia finca de l’antic seminari ha de continuar exempta de l’Impost de Béns Immobles (IBI) o contribució urbana, en funció del concordat signat el 1979 pel govern amb el Vaticà que n’eximeix els immobles eclesiàstics, malgrat que aquest ja no s’utilitza com a tal. Fins ara l’Ajuntament li ha donat la raó.

La moció presentada pel grup d’oposició Capgirem Vic (CUP) va ser tombada un cop més el juny d’enguany per la majoria municipal de Junts pel Sí. La moció adduïa que els usos comercials de l’antic seminari facturen 800.000 euros anuals i els correspon un IBI de 90.000 euros. 

Vic s’ha modernitzat molt i ha dissipat moltes boires, però ahir vaig tenir-hi la clara impressió que el bull de ronyons de la cansaladeria Vilada, els cigars havans de l’estanc Crivillés, els aperitius a la terrassa del bar Snack, l’esplèndida llibreria la Tralla trasllada a la plaça Major i la vella llibreria Costa del carrer Sant Sadurní o el menú del migdia del Casino a 14,90 € encara m’agradaran més quan el bisbe de Vic s’avingui a pagar impostos com els altres mortals i la majoria municipal ho avali.