La grandesa del “peixi minuti” feliçment retrobada

Ahir vaig trobar sonsos al mercat barceloní de la Concepció i em va fer il.lusió. No és cert que els sonsos resultin “sonsos”, són una exquisidesa! S’han de saber preparar, és clar, com tot en aquesta vida. Enfarinats, amb la farina ben espolsada i fregidets. Menjats un a un, amb els dits, arran de mar, com qui diu amb els peus a la sorra, encara semblen més bons. Com que no sempre es pot tenir tot, vaig celebrar retrobar-los ahir en ple centre de la ciutat. L’any passat van estar de veda i els pocs que es trobaven provenien fàcilment de la congelació de temporades anteriors. En cas de necessitat, als amants del peixi minuti sempre ens quedarà la petitona sardineta fresca, l’anxoveta acabada de pescar i, sobretot, continuar escrutant l’aparició fugitiva del miracle hivernal del xanguet, el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar.  El xanguet (Aphia minuta) no és pas un aleví, sinó un gòbid adult quasi transparent,
blanc, delicat, fugisser, un altra de les delícies típicament hivernals per menjar fregida o en truita. Abans era molt popular, ara s’ha d’anar alerta i esquivar la falsificació del xanguet xinès congelat de piscifactoria, també anomenat peix platí (Neosalanx tangahkeii).

L’angula fresca arribarà més puntual, perquè representa un negoci de molt benefici, sobretot en dates nadalenques. S’està extingit a tots els deltes (al Guadalquivir, les ries cantàbriques, l’Ebre, el Ter) per manca de cabal dels rius, sobreexplotació i deteriorament del medi fluvial. La seva pesca es troba fortament regulada, la qual cosa no impedeix un cert grau de furtivisme artesanal o organitzat.
L’angula és objectivament insípida, encara que això resulti difícil de creure. Les de veritat tenen ulls, més concretament dos ullets negres maliciosos, mentre que les artificials fetes de farina de peix no en tenen, per més que es promocionin com a “gules del nord”. 

Són l’aleví de l’anguila, la qual es reprodueix al Mar dels Sargassos, una bassa gegantina d’aigües càlides enmig de l’Atlàntic fins on es desplacen amb aquesta finalitat. Les larves acabades de néixer migren de nou cap a Europa a favor del Corrent del Golf, recorren 5.000 quilòmetres i arriben entre novembre i febrer a la plataforma continental europea. 

Remunten de nit els mateixos rius que van abandonar els seus progenitors, atretes per l’aigua dolça. Les que sobreviuen retornen al Mar dels Sargassos convertides en anguiles per aparellar-se, pondre els ous i morir. Els biòlegs fa temps que intenten explicar-se com s’orienten per recórrer una distància tan llarga, dintre d'un enigma de l’oceanografia. Potser per això no resulten gens insípides. 

Els sonsos d’ahir eren el senyal precursor, així ho espero, del xanguet i les angules. I si no, sempre ens quedarà la sardineta i l’anxoveta ben fresques com a suculenta consolació de la grandesa del peixi minuti.