Els barcelonins no són benvinguts al club nàutic de la Barceloneta

Sento un orgull gremial quan algun periodista, entremig dels milers de pàgines previsibles que els diaris publiquen cada dia, n’escriu una de francament excepcional. El reporter d’El Periódico Carles Cols va aprofitar la jornada de portes obertes del cap de setmana passat amb motiu del festival d'arquitectura 48H Open House per visitar la marina de luxe del Port Vell de la Barceloneta, el privat OneOcean Club al qual “els barcelonins tenen vetat l’accés, excepte si són multimilionaris”. Ahir va publicar la seva crònica de la visita, titulada “Els barcelonins no són benvinguts”. És una d’aquelles pàgines excepcionals. El desembre del 2014 vaig escriure en aquest blog un article sobre el
mateix club privat de iots de luxe a primera línia de l'espai marítim públic, sota el títol “A Barcelona li volen tornar a escamotejar el mar”.
Dos anys després encara camino quasi cada dia pel Passeig Joan de Borbó de la Barceloneta --el dels restaurants-- i se’m regira l’estomac quan veig que a l’altre cantó de l’ampla i arbrada avinguda han privatitzat l’espai públic, han barrant físicament l’accés al moll per destinar-lo a la marina de luxe reservada a grans iots, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’anterior Ajuntament de l’alcalde Xavier Trias.

Sobre aquesta exclusiva i excloent marina del Port Vell, l’arquitecte Oriol Bohigas va opinar: “Es pot fer negoci, però amb un mínim de consciència col.lectiva. No s’ha discutit el projecte, s’ha segrestat el debat d’un espai que va costar temps recuperar. El resultat és que estan tapant el mar. És el que tenen els governs de dretes, que no els importa gaire l’ús de l’espai públic per tal d’afavorir els negocis” [El País, 12-6-2014]. 

Els barcelonins joves, els visitants i els indiferents deuen pensar que a Barcelona sempre hi ha hagut mar. No és així. Quan jo m’hi vaig criar, l’únic mar que hi havia era el limitat i oliós cop d’ull portuari al peu de l’estàtua de Colon, l’escullera nua dels enamorats i els establiments de banys de la Barceloneta, als quals quasi sempre era impossible banyar-se al mar per visibles i sòlides raons higièniques. 

L’obertura a l’ús públic de la nova línia del mar de Barcelona va ser una conquesta olímpica del 1992, amb un nou i espectacular front marítim urbà obert a tothom. Va incloure els diferents passeigs al llarg de les platges i de les instal.lacions portuàries, com la del Passeig Joan de Borbó, convertits en autèntics bulevards del districte marítim d’una ciutat amb mar recuperat. 

El centre comercial Maremàgnum i el World Trade Center ja va ser una primera concessió al Port Vell. La construcció el 2009 del descomunal gratacels “icònic” de l’Hotel Vela encara va resultar més estentòria, tot saltant-se la Llei de Costes pel fet de trobar-se en terreny d’una administració dubtosament autònoma com és l’Autoritat Portuària. 

El popular barri de la Barceloneta s’ha convertir en territori cobejat per la piconadora del negoci turístic i immobiliari. Els habitants han protagonitzat reiterades protestes. A molts balcons hi penja la bandera del barri, pràcticament desconeguda fins ara, com a reivindicació d’una identitat violentada. 

La idea de prendre contacte amb la natura s’associa més sovint a la muntanya, als prats, als boscos... El mar també és natura i a la ciutat també s’hi ha de poder passejar! A Barcelona-ciutat hi ha 4,5 km lineals de platja urbana, de la de Sant Sebastià fins el Fòrum. A la Barcelona metropolitana són 32 km, de Montgat a Castelldefels (42 km si comptem els ports). 

Les platges barcelonines són els parcs d’una ciutat que en té ben pocs i els passeigs marítims els nostres bulevards arran de mar, recuperats fa ben poc i escamotejats ara al cèntric Passeig Joan de Borbó per un elitista club privat de iots de luxe al qual “Els barcelonins no són benvinguts”, tal com titulava ahir Carles Cols el seu reportatge.