El vi es resisteix a la globalització, per naturalesa i per fortuna

Les estadístiques acostumen a ser una manera d’emmascarar la situació i la macroeconomia una manera d’ampliar el focus per amalgamar i difuminar realitats molt diferents. Per això un dels sectors on les estadístiques i la macroeconomia tenen menys sentit és el del vi, un conreu mil.lenari que encara avui es caracteritza per la personalitat de fragmentades realitats locals. Alguns organismes com l’Organització Internacional de la Vinya i del Vi (OIV) defensen la seva existència a força d’informar-nos puntualment que la producció mundial de vi estimada durant l’any 2016 serà de 259 milions d’hectolitres, un 5% menys en comparació amb l’any anterior i una de les més febles
de les dues últimes dècades. És una dada que es pot interpretar de maneres molt diverses. La globalització no és mai innocent.

Itàlia es manté com a primer productor mundial (48,8 milions d’hectolitres), seguida per França (41,9 milions), Espanya (37,8 milions), Estats Units (22,5 milions) i Austràlia (12,5 milions). La mitjana anual espanyola de consum de vi per habitant ha passat de 70 a 26 litres durant les últimes tres dècades i només el 33 % correspon a denominacions d‘origen. Encara és el primer país del món en extensió de vinya plantada, amb 1,1 milions d’hectàrees. El vinyer més extens del món continua sent el de Castella-la Manxa: produeix la meitat del vi del país, malgrat aplegar denominacions d’origen poc cotitzades. 

Els informes de l’Observatori Espanyol del Mercat del Vi posen de relleu que Espanya és el primer exportador mundial de vi barat, a granel, amb escàs marge de benefici. Exporta cada any la meitat de la producció cap a països europeus que el barregen amb els seus o l’envasen i el revenen amb un segell propi més o menys fantasiós. Passa exactament el mateix amb l’oli d’oliva. 

La sobreproducció espanyola en comparació amb el consum intern implica un efecte beneficiós. És el país on es poden trobar vins embotellats de qualitat per sota dels 10 € l’ampolla, cosa que a la resta d’Europa resulta més difícil. 

El desprestigi injust del vi a granel i la seva desviació cap a l’exportació per a barreges i manipulacions va significar la desaparició del bon vi de bota, comprat a les bodegues de barri pel consumidor local. L’aparició del màrqueting va tenir el resultat positiu de la millora dels processos de vinificació i el negatiu de la sofisticació a costa dels preus enfilats. La qualificació de vi de taula va passar a ser com un estigma. 

Enfront de totes les estadístiques que vulguin, el vi de bota forma part integrant de la meva educació sentimental i encara incita la meva il.lusió. Els vins de baix preu no són les llàgrimes negres de la vinya, malgrat haver-se vist condemnats pels negociants a una mala imatge generalitzada.

Reivindicar la qualitat del vi barat és una forma de continuar sent un país de bon vi a preus democràtics. També per això triomfen avui les guies que es publiquen sobre els millors vins de supermercat per sota dels 10 €. Fer bon vi a 100 € l’ampolla té menys menys sorpresa que fer-lo a 10 €.